A Catalunya es coneix perfectament el drama. En el cas del País Valencià, tot això és com l’escena dels ous durs a Una nit a l’òpera, dels Germans Marx. Encara patim més espoliació, menys inversió, més incomunicació en infraestructures, i a més a més tenim l’especialització en el monocultiu del turisme de masses. Tot això fa que estiguem clarament empobrits. Som l’únic territori que està per davall de la mitjana de renda; i, tot i això, el sistema de finançament encara ens converteix en aportadors nets en concepte de solidaritat. Els valencians clarament viurien molt millor sense el llast que suposa esta dependència d’Espanya, que ens està empobrint, literalment.

Totalment. Núria Montes, que és la consellera que ha heretat la conselleria del que era Economia, que bàsicament ara s’ha transformat en conselleria de Turisme, va arribar a dir que el canvi climàtic no ens havia de preocupar perquè era una oportunitat, que això significaria que tindríem les platges plenes tot l’any i que podíem aconseguir el nostre objectiu de ser la Florida d’Espanya i la Canàries peninsular. Les Canàries són un territori que encara està més empobrit que nosaltres. I Florida és dels territoris més pobres dels Estats Units. L’actual govern que tenim en la Generalitat és el més promonocultiu del turisme que hem tingut mai. I això significa continuar desmantellant la indústria i amb una agricultura caient. Ens proposen una desvertebració total del País Valencià i una especialització econòmica única en el turisme de masses.

L’assaig que havíem fet històricament al voltant del valencianisme s’havia centrat molt en qui érem, per què érem, com érem, per què la història ens havia portat ací, què podíem aprendre de la història..., totes aquestes coses. I jo no dic que no foren necessàries, no dic fins i tot que no siguen necessàries avui en dia. Jo soc deutor de tota aquesta anàlisi, però el que vaig veure és que potser ens faltava una teorització per a crear el conflicte. O sigui, hem d’assumir el conflicte en el qual ens trobem dins d’Espanya perquè és un lloc que no ens beneficia, ens perjudica, clarament. Una frase també provocadora és que aquesta situació colonial que tenim respecte d’Espanya perjudica de la mateixa manera el valencià que porta al canell una bandera d’Espanya que algú com jo, que és maulet convençut de tota la vida, per entendre’ns.

El País Valencià té unes xifres que ens farien estar en el terç superior d’estats de l’ONU. Si ens fixem en el nostre entorn europeu, tenim unes xifres assimilables a estats que ens pensàvem que eren més pobres que nosaltres. Pràcticament la totalitat del deute de la Generalitat és il·legítim, provocat per infrafinançament. I això no és que ho digui jo ni cap estudi de cap maulet, sinó que és la conclusió oficial de la comissió d’experts sobre el finançament que va nomenar l’últim govern del PP. Això què t’està dient? Doncs que la Comunitat Valenciana no és viable, que el que sí que és viable és el País Valencià. I, a més a més de ser viables, es donaria millor resposta al benestar de la població que viu en el nostre país més enllà de les inscripcions identitàries que tinga cadascú.

La reflexió que porta el títol del llibre és que hi ha una utopia més impossible que la independència del País Valencià, i és la d’un encaix dins d’Espanya que responga al benestar dels valencians. Em pregunta com es fa això? Analitze diversos casos propers i la política valenciana els últims anys. Compromís va aconseguir els seus millors resultats amb el discurs nacionalment més agosarat que havia tingut mai. El 2015, Compromís es presentava a les eleccions amb un concert econòmic com una de les propostes estel·lars. Vull dir, era el concert econòmic amb l’aposta per a l’autodeterminació, la immersió lingüística en l’ensenyament... O siga, amb un discurs que nacionalment es podria qualificar de sobiranista, tot i que no apostava explícitament per la sobirania. Però, progressivament, ha anat aigualint el discurs nacional i ha anat perdent vots. No dic que això sigui la causa, però no ha ajudat a mantenir el suport. Per tant, la primera passa seria fer un discurs que plantegés que el nostre horitzó és una república valenciana i, a partir d’ahí, crear el conflicte a través del discurs del dia a dia, del finançament, de la turistificació, de l’espoliació del camp... I donar respostes per al dia a dia de les persones. No es tracta evidentment, per fer la caricatura, de plantar-nos amb una senyera a la plaça de Manises, on està el Palau de la Generalitat, i dir que la DUI és el nostre únic punt en el programa, sinó d’oferir un discurs coherent. Si no, no podrem donar respostes coherents als problemes de la gent.