Fem passes endavant, tot i que costa que s’entengui què volem dir quan parlem de participació. Nosaltres que venim del món activista, ens preocupa que se’ns confongui com a administració, perquè no ho som. Precisament és el contrapunt a la gestió pública, i voler treballar amb l’administració i amb la gestora és una forma d’innovació democràtica. Es pretén que el coneixement de la ciutadania formi part de les decisions estratègiques en temes d’aigua, en temes de béns comuns. Comencem per l’aigua, però pot ser replicat amb altres béns comuns, subministraments i temes importants de la ciutat. L’altra preocupació és que la ciutadania tingui aquesta cultura de la participació, ja que és molt difícil compatibilitzar la vida laboral i familiar amb l’activisme.

Associacions de veïns i veïnes, la FAVT, entitats ecologistes com Adenc, el Gremi d’Instal·ladors, la Cecot, la Cambra del Comerç, representants dels partits, Dones d’Aigua –de la qual formo part–, entre altres. Però el que dona cos i força a l’OAT són els grups de treball: d’educació, el d’indicadors i control social, el de comunicació, de dret humà a l’aigua, el de qualitat i sabor de l’aigua. Hem aconseguit el Pacte Social per l’Aigua, amb un partit més que en principi no estava d’acord amb la municipalització, amb què fem palès la transversalitat de l’aigua i la necessitat de consens en les decisions estratègiques. I entendre l’aigua més enllà del que és local, com un tema de conca i de cura del medi ambient, posant-nos d’acord amb altres territoris. En el tema de l’aigua també hi ha relacions de poder i la ciutadania hem d’aprendre a tenir una mirada ecosistèmica i de benestar global. Això costa i volem que qualli entre els nanos de primària i secundària i per això fem activitats a través de la Guia Educativa. Aviat sortirà el joc de l’Aiguapolis, un joc col·laboratiu per aprendre els valors de la nova cultura de l’aigua, que els doni una visió transversal i cooperativa.

Crec que ens coneixen més fora de Terrassa que a la ciutat. Ens venen universitats dels Estats Units, de França... Alguns municipis ens demanen que anem a explicar el procés, com vam fer a Cardedeu, i hi anem si podem. No arribem a tot i encara no tenim ni seu, tot i que el 6 de juny tenim reunió amb l’alcalde i crec que ens l’anunciaran. En el manual de l’Asociación Española de Operadores Públicos de Abastecimiento y Saneamiento ens posen com un dels exemples de com construir observatoris.

És la nostra empresa d’aigües, pública i de tota la ciutadania. Ara s’entén l’aigua com a bé comú i no com un negoci, tot i que no hem d’oblidar que és necessària la sostenibilitat financera per tirar endavant el servei. Gestionar l’aigua en una ciutat com Terrassa, que ha de portar l’aigua des d’Abrera, del riu Llobregat, no és senzill. Sumem-li el canvi de seu, de software, de tarifes, tot en poc temps, amb grans inversions pendents per millorar l’eficiència del sistema. Tenim uns bons professionals a Taigua, tot i que cal insistir en la cultura de la participació i que es vegi l’Observatori com un interlocutor vàlid i legítim per avançar. Tenim gent de la UPC, a l’OAT, que han construït un simulador perquè la ciutadania pugui saber quin impacte tindran les noves tarifes en la seva factura. Hem d’aprofitar les sinergies de treballar plegades.

L’adequació de tarifes fa temps que s’hauria d’haver implementat per cobrir els costos i inversions. L’OAT hauria volgut estar en les reunions de treball de creació de les noves tarifes, però més enllà que es tingués en compte el padró i que fossin progressives, no hi vam poder participar. Com deia, tenim experts i sincerament crec que amb una participació prèvia les tarifes haurien estat consensuades i més encertades, amb algun tram més i uns preus per tram diferents. Ens vam abstenir en el consell d’administració per no haver pogut participar de manera real en la seva confecció. Tenim, però, el compromís de l’administració d’estar en una comissió per estudiar-ne l’impacte. Haurem de calendaritzar reunions per reformular-les i aconseguir fer-les més justes sense perdre de vista la sostenibilitat de l’empresa. De moment estem recollint les sensibilitats de la gent i veiem que, malgrat les xerrades que vam fer pels districtes amb Taigua i l’Ajuntament, la ciutadania necessita més informació. S’estan produint moltes queixes i desajustos. La gent no entén per què li arriben dues factures, no saben encara que Taigua ja pot gestionar els comptadors, que hi ha ajuts socials per a persones amb dificultats. Sortirà un tríptic que explicarà el tema dels ajuts.

Encara no hem pogut tenir accés a les dades. De fet, serà en aquest segon trimestre que se’n podrà veure l’impacte real. Ara el que necessitem és que hi hagi voluntat política i que puguem construir un calendari per treballar. Hem de tenir en compte el dret humà a l’aigua i s’ha de crear un fons social per a les persones que tenen dificultats econòmiques, per evitar acumulació d’impagats.

Crec que cada vegada s’entén més que el nostre paper no és destructiu, al revés: precisament nosaltres vam parir que fos pública. Som els primers interessats que tiri endavant.

Posem en qüestionament el sistema econòmic, que creiem que no gestiona bé la demanda. Expliquem que és diferent l’escassetat i la sequera, i la primera ve donada pel fet de no saber dir no a segons quines parts de les economies. S’ha de distingir entre el que és la pagesia arrelada al territori, economies de famílies, i les grans extensions, que potser els propietaris ni són allà. I potser a les macrogranges o a les extractives d’aigua embotelladores se’ls ha de posar un límit. En la gestió de l’aigua cal tenir valentia, però requereix consens. Què ha passat amb la Taula Nacional de l’Aigua? No ha funcionat la participació perquè estava pensada des de dalt.