Sí, estem molt satisfets perquè hem passat de tres diputats a quinze, i això significa que el PP torna a tenir el paper que havia tingut històricament. I jo personalment estic content perquè a Barcelona hem incrementat el percentatge respecte al conjunt de Catalunya. Hem guanyat a Sarrià-Sant Gervasi, som segona força política a Nou Barris i a Gràcia hem guanyat la CUP, que és el seu feu.

És una llàstima que una força política com Ciutadans hagi acabat així, però han estat ells els que han escollit la manera d’acabar. La gent que votava Ciutadans ha de saber que el Partit Popular els pot representar, com representem molts votants socialistes. Pel que fa a Vox, jo crec que els populismes d’esquerres no es combaten amb populismes de dretes. I és veritat que la situació catalana ha fet que la política es polaritzi molt i Vox aquí ha trobat el seu espai per poder créixer. Fins ara. Jo crec que amb Vox passarà el mateix que amb Ciutadans, més o menys. Els votants de Vox han entès que el Partit Popular és qui pot aglutinar un centredreta, possibilista, assenyat.

Hi hauria d’haver un pacte global a escala estatal entre el Partit Popular i el Partit Socialista perquè pogués governar qui guanyés les eleccions. Nosaltres estem disposats a fer aquest acord, però, és clar, estem disposats a fer-ho si tots fan el mateix. El que no pot ser és que a mi Xavier Trias em digui, que m’ho va dir, que no li sembla bé que no li hagi permès governar sent la llista més votada i, quan jo li dic que ell va fer el mateix a Badalona, em digui que això és una altra cosa.

Quan jo dono suport a Collboni, el PSC diu que l’amnistia és inconstitucional. I ara diu que és el millor que ha passat a Catalunya Per tant, les coses han canviat. El Partit Socialista és el principal col·laborador perquè els separatistes continuïn fent el que diuen que volen tornar a fer. A més, la política catalana també planteja escenaris diferents ara mateix.

Sí, nosaltres no vam demanar a Collboni res per a nosaltres. Ni assessors ni més recursos per al grup municipal. Només vam demanar que la senyora Colau, que és el pitjor que ha passat a Barcelona en els darrers anys, no posés les mans en el govern municipal. Ella va intentar entrar-hi i, quan li van dir que no, ho va bloquejar tot. Si els comuns no eren al govern municipal, no es podia repetir el pacte global que hi va haver l’any 2022. La condició que va posar el PP a Collboni és el que, d’alguna manera, ha motivat la convocatòria d’eleccions al Parlament, perquè el govern de la Generalitat no va poder aprovar els seus pressupostos. Vetar Colau ha repercutit en tota la política catalana. D’altra banda, l’actitud de la senyora Colau ha estat molt infantil. A l’estil de: “Si no em compres la joguina que vull, trenco amb tothom.” I això diu molt poc d’algú que ha estat alcaldessa de Barcelona.

Pretén incorporar-hi ERC, que és el pitjor del procés, i ho fa per repartir més la feina. Els ciutadans van establir un escenari molt fragmentat, que diu que hi ha d’haver un alcalde que arribi a acords amb totes les forces, perquè estem parlant de coses de la ciutat. Hem de trobar punts de trobada mínims, imprescindibles. I això no va de governar els uns contra els altres. És a dir, si jo soc alcalde de Barcelona, no governaré per als meus. Governaré per a tothom. M’hagin votat o no. Crear ocupació beneficia tothom, no? Abaixar els impostos beneficia tothom, no? Això és el que jo reclamo a Collboni, però sembla que no està disposat a fer-ho.

Sí. Jo vull ser alcalde de Barcelona. Naturalment. I estic treballant per ser-ho. Sé que és molt complicat, sé que és difícil, però si no ho soc, el primer pas serà, òbviament, formar part del govern municipal i poder influir en polítiques que crec que s’estan fent malament. I, per tant, la meva voluntat és que el PP sigui al govern de Barcelona d’aquí a tres anys. Allà on governem, a la gent li agrada el que fem i ens vota més. Ho hem vist a Castelldefels, a Badalona i en altres ciutats; no cal anar-se’n fora de Catalunya. Nosaltres volem que la ciutat de Barcelona vagi bé. I una ciutat com Barcelona, amb el Partit Popular, seria imparable.

Els promotors ja no volen construir a Barcelona, a causa d’aquest 30%. És un element que hem d’eliminar. Proposem cedir sòl públic, i que durant un temps es pugui edificar i després aquest sòl torni a l’Ajuntament. Hem proposat que l’Ajuntament de Barcelona faci crèdits a cost zero per facilitar la compra o el lloguer d’habitatge. Tenim un pressupost sanejat a l’Ajuntament. Un jove que vulgui comprar un habitatge i que no tingui uns pares que li puguin donar el 20% de l’inici de la hipoteca podria rebre ajuda de l’Ajuntament.

Posar un límit als lloguers el que provoca és que els propietaris retirin els pisos del mercat. Molta gent pensa que darrere d’un propietari hi ha un especulador. I darrere d’un propietari hi ha molta gent que amb els estalvis de la seva vida ha comprat un pis pensant que això complementaria la seva pensió. I si no pot posar el lloguer que necessita, doncs el retira i s’espera que les coses canviïn.

Hi ha dos tipus d’ocupes: aquell que ocupa un habitatge perquè no té recursos per viure o que ha llogat un pis i després ha quedat sense feina i per tant no pot pagar el lloguer. D’aquestes persones, ens n’hem d’ocupar, però ho ha de fer l’administració. Després hi ha un altre tipus d’ocupa, que és el pocavergonya. I amb aquesta gent, mà de ferro. Estic satisfet perquè hem aprovat ara una oficina antiocupació i un grup especial d’agents de la Guàrdia Urbana. Jo desconfio molt de la voluntat de l’alcalde que això actuï com ha d’actuar. Jo sí que dic que quan sigui alcalde no em tremolaran les cames en aquest aspecte.

A Barcelona sembla que els restauradors són persones que s’han de perseguir i que el turisme és un sector a restringir. Darrere la restauració i el turisme, hi ha molta gent que viu i que menja d’això. Si tu poses una terrassa, necessites contractar un cambrer. O dos. On hi ha terrasses, hi ha menys delinqüència, perquè hi ha llum, hi ha vida. I l’alternativa a la terrassa és el botellot, que és incontrolable. Volem –òbviament sense un soroll excessiu– que les terrasses i els carrers tinguin vida. I que per obrir un negoci no hagis d’esperar un any i mig. Apostem per la declaració responsable, que et permeti obrir en poc temps, i que posteriorment es faci tota la tramitació que calgui.

La ciutat ja s’està posant molt complicada. Hi ha moltes màfies que venen a Barcelona. Cal poder cobrir deu districtes i fer tres torns. Necessitem 3.000 agents dels Mossos d’Esquadra i 1.000 de la Guàrdia Urbana. A més de càmeres de seguretat, més suport, més material, armilles, càmeres personals per evitar falses denúncies... La policia no és el nostre enemic, és l’enemic dels violents.

No tenim prou eines posades a l’abast per posar fi a aquest problema. Hi ha moltes entitats a Barcelona que saben com han de fer la seva feina i que estan 24 hores fent-la. Els recursos no s’haurien de quedar a l’administració. S’haurien de traspassar a les entitats, perquè les entitats ho poden fer. I hem de procurar que el servei d’ocupació funcioni, perquè no funciona. Hem de procurar que aquesta gent pugui saber que té un futur. Hem d’intentar prioritzar també tot el tema de les malalties mentals, que afecta molt les persones que estan durant molts mesos dormint al carrer.

Hi ha carrers que poden ser per a vianants. És ideal viure en un carrer tranquil, amb arbres, però continua sent un carrer. Hi ha bars, comerços, zona de càrrega i descàrrega. Els contenidors han quedat al mig del carrer, els cotxes hi continuen passant. Jo, a Consell de Cent, permetria el pas lent de cotxes, en una zona 30, possibilitat que em plantejaria també en altres casos semblants.

Pasqual Maragall tenia un projecte per a Barcelona, tenia una idea de com havia de ser. Collboni no la té. Maragall va entendre que la ciutat s’havia de fer entre tots. Aquesta capacitat de parlar amb tothom, d’engrescar tothom, sincerament, jo no l’hi veig, a Collboni. Maragall va fer possibles molts canvis a través del diàleg, el consens i la il·lusió. Jo a Collboni no li veig ni il·lusió, ni ganes, ni idees ni voluntat d’arribar a consensos. Jo no faig una oposició descarnada. Quan hi ha coses que són positives, li dono suport. Si la meva posició és més responsable envers Barcelona que la que té el mateix alcalde, anem malament.