Modestament, crec que aquest és un llibre bastant diferent dels que s’han publicat fins ara. Jo el que intento és fer un relat generacional. És un llibre que va contra la ingenuïtat política i contra l’infantilisme del catalanisme per posar en evidència el que ha passat. El que intento explicar és una societat complexa amb un trajecte llarg on ni la protesta de l’Estatut va ser l’inici ni els motors són exactament els que s’han explicat. Jo crec que des d’aquest punt de vista hi ha molta gent que pot escriure, però no hi ha tanta gent que pugui explicar aquest recorregut del principi al final perquè s’entengui perfectament tot el que va passar. En aquest sentit, crec que ofereixo una versió que no deixarà indiferent.

La novel·la de no-ficció no és un invent meu. És un invent que li agafo a Javier Cercas quan escriu Anatomía de un instante sobre el cop d’estat del 23-F. Es tracta d’un mecanisme de salvaguarda, perquè aquest llibre encara no es pot escriure amb absoluta llibertat. I, per tant, té algunes restriccions en termes de llibertat que he de preservar, perquè ja veurem com acaba tot plegat. És una de les anomalies democràtiques en què estem instal·lats. Hi ha determinades coses que estan obligades a ser novel·lades, sense identificar els noms, sense precisar algunes coses. Això potser, en algun temps futur, podrà donar lloc a una versió més completa. Però, vaja, dit això, jo crec que s’entendran perfectament moltes coses. Permetrà entendre el que ha passat i on hem anat a parar.

Una de les tesis que defenso en el llibre és que de política en va fer tothom. En va fer la societat civil, el món empresarial, la premsa... I llavors he utilitzat aquest recurs de les pinzellades, que efectivament ve a ser una versió meva d’homenots, de personatges secundaris que van tenir importància en diferents moments del procés.

Efectivament, no la contesto, aquesta pregunta. I no ho faig perquè deixo al lector que decideixi si va ser així o no. El concepte en si és un concepte que a mi m’interessa molt. Perquè els que hem fet política o tenim una certa aproximació intel·lectual a la política sabem que la primera condició per tenir una victòria és merèixer-la. I merèixer-la no és tenir raó, no és que ens assisteixi la raó, sinó que és una cosa bastant més complexa. Merèixer la victòria apareix en la portada. És el concepte de “deserved victory” que es va fer famós durant la Segona Guerra Mundial, concretament durant l’any i escaig que el govern britànic d’unitat i Winston Churchill aguanten en solitari la guerra davant l’avanç de les tropes nazis. La victòria és tot un concepte que em porta a explicar i alhora a combatre que la cultura política catalana és especialista a resistir. El nostre esforç és resistir, però resistir és el contrari de guanyar. Guanyar requereix una altra disciplina, requereix un altre nivell, requereix una altra estructura per plantejar les coses.

En el cas de la cultura política espanyola, ho dic d’una altra manera: imposar no és convèncer. En el fons, la història política entre Catalunya i Espanya acaba sent una història oscil·lant, perquè Catalunya mai és prou forta per acabar-se de deslliurar d’Espanya i Espanya tampoc ho és per assimilar Catalunya.

Després d’explicar el que va passar i de parlar breument d’aquest darrer “quinquenni caïnita”, pregunto: “I ara què?” I plantejo un trilema: no fem res –que és el que estem fent ara–, ho tornem a fer o ho fem diferent. Jo crec que aquest és el ventall d’opcions que tenim. Explico que en el cas que ho tornem a fer hem de saber que, sigui quin sigui el procés pel qual arribi, al final ens hem de preguntar si estem disposats a defensar-lo amb una revolta. Si no, més val no posar-s’hi. Perquè jo crec que aquesta és una de les coses que hem de saber. Jo intento explicar les coses perquè s’entenguin. Quan el catalanisme projecta la mirada sobre Espanya, acaba sent despectiva per ignorància. Espanya és una nació forjada amb mil guerres, barbaritats, etcètera, que deriven en una cultura de la força. Nosaltres no som una cultura de la força, nosaltres som una cultura democràtica, del diàleg. I o bé entenem aquesta contraposició o estem perduts. I jo crec que en aquell moment algú no ho va entendre. El 3 d’octubre del 2017 és el punt culminant, el moment d’ebullició de la societat catalana. Ara això ha caigut i veurem com es reconstrueix, però val la pena fer valdre que vam ser capaços de portar-lo al punt d’ebullició.