La paraula “frociaggine” és el que va dir, sí. Ara: ja s’han encarregat de fer-ho córrer, perquè això era una conversa privada. Per què? Hi ha dues hipòtesis: una, anar contra Francesc; una altra, deixar clar que s’està a favor del document que el 2005 va firmar Beret XVI, i Francesc va ratificar el 2016, que diu que els homosexuals no poden ser sacerdots ni entrar als seminaris. Estem on som i som on érem.

Aquest papa té permès obrir les portes però no travessar-les. La seva gran missió és obrir portes i finestres, però poc més. I tampoc té temps per fer més.

Això és fer futurologia, però el risc, veient com van les coses, és que hi pot haver una involució. El papa ara fa equilibris per no trencar amb els més conservadors i que no hi hagi un cisma. El que s’ha d’entendre és que aquest papa és pastor i la seva missió és pastoral, no és un teòleg. Aleshores ell el que fa és donar un missatge de misericòrdia, de perdó i d’acompanyar les perifèries, per això va parlar per primera vegada de gais, quan feia molt poc que havia estat escollit, perquè som perifèria per a ell. Però al final el que acaba emmenant són els textos, i en aquest àmbit no ha canviat res.

Sí i potser continuï en res quan acabi la segona part del sínode, l’octubre que ve. El papa ha encarregat al grup d’estudi número 9, que es diu Criteris teològics i metodologies sinodals per a un discerniment compartit de qüestions doctrinals, pastorals i ètiques controvertides, el tema del col·lectiu LGTBI+. O sigui, que nosaltres entrem en l’apartat de les qüestions controvertides. Aquesta és l’exasperació, i que les qüestions del col·lectiu LGTBI+ sempre les deixen per més endavant. Molta gent se n’ha cansat, ja. Sobre el tema ‘Fiduccia supplicans’, per exemple, hi ha tres posicions.

La primera, de la gent incondicional al papa, que aplaudeix el suport que dona. Donem-li suport, diuen. Després hi ha els crítics, entre els quals m’incloc: veiem que la teologia de les benediccions no deixa de ser una desigualtat. Els cristians som tots iguals per bateig, però ara mateix les dones, que són el 50% de la humanitat, no estan en condicions d’igualtat dins l’Església. I el col·lectiu LGTBI+ tampoc som iguals; per tant, la realitat és que hi ha cristians de primera i cristians de segona. El papa no deixa de considerar-nos extraradi, perifèria. Després hi ha els enfadats, que han marxat de l’Església.

He fet el llibre perquè en els manuals clàssics la teologia LGTBI+ i la teologia queer (que originàriament en anglès vol dir rar) no hi apareixen. En aquest llibre situo la teologia LGTBI+, que a més la visc en primera persona. Dono veu i és altaveu d’una polifonia de realitats. La teologia LGTBI+ és filla de les teologies de l’alliberament i és germana de les teologies feministes. L’any 1969, a partir dels fets de Stonewalls, neix la teologia gai al voltant de l’orientació sexual. Després, als anys noranta, sorgeix la teologia queer, que no només és un moviment al voltant del sexe sinó també de les relacions afectives dissidents. Van dir queer, els rars, com un insult, però el col·lectiu LGTBI+ en comptes de sentir-se insultat es va fer seu l’adjectiu i ara ja no només es parla d’orientació sexual sinó de qüestions afectives i de gènere i ens engloba, a ulls de l’Església, a tots els marginats.

Són pocs però han tingut molta força. En la història de l’Església hi ha hagut tres paradigmes: un primer arrenca de la paraula sodomia, dels textos clàssics de la Bíblia, i remet directament a la por, al crim. Aquest paradigma ha durat fins al segle XIX. És el gran paradigma i culturalment ha tingut una força increïble, en què els homosexuals van ser considerats criminals.

És el que relaciona l’homosexualitat amb la malaltia, i aquest ha durat fins ara. Després hi ha el tercer paradigma, que l’inaugura el papa Francesc quan el 2013 diu: “Qui soc jo per condemnar un gai?” És el paradigma de la misericòrdia (dels marginats i les perifèries) i és cert que va obrir una finestra, però poc més. Però què passa amb els tres paradigmes? Per damunt de tots hi ha un paraigua que els engloba, i és el pecat.

Exactament: se’ns continua tractant com a inferiors: jo et perdono, jo tinc misericòrdia de tu. I es reafirma el que deia al principi: hi ha cristians de primera i cristians de segona. Fixa’t que Francesc no ha derogat la paraula pecat. Sí que va reformar el catecisme per treure la pena de mort, que encara hi estava prevista, però no ha tret del catecisme el concepte pecat. I fins que no se’ns deixi de considerar pecadors i pecadores no avançarem. La ciència, la medicina, la sociologia avalen la normalitat de l’homosexualitat, però per canviar la teologia cal començar pel criteri antropològic, que avala el concepte de l’home.

El sagrament del matrimoni per a persones del mateix sexe és cabdal per al moviment teològic queer. Cal repensar-lo a partir de raons bíbliques, teològiques, morals, ètiques i experiencials. La visió bíblica conté múltiples finalitats de la sexualitat humana, no només la procreació, perquè si fos així no s’hauria de permetre el matrimoni entre dues persones grans, en edat de no poder tenir fills, oi? La persona humana és el punt de partida i la prioritat màxima i en el sagrament del matrimoni, les persones passen a ser sagrament per elles mateixes. A partir del Concili Vaticà II, les persones que es casen avui constitueixen una comunitat de vida i amor conjugal, i això també és vàlid per a les persones LGTBIQ+. Cal recordar que pel baptisme tots som iguals. Des d’un punt de vista moral, cal parlar de complementarietat integral com fan molts teòlegs més que de la complementarietat genital. Després hi ha l’ètica sexual cristiana del matrimoni: ha de seguir les normes d’un sexe just; hem de posar valors de justícia, d’igualtat entre les parelles. Els matrimonis LGTBIQ+ també estan cridats a la santificació dels cònjuges que són salvació l’un per l’altre, i podríem continuar...