Els Samsó tenen les arrels a Caldes de Montbui, on van prosperar gràcies al turisme de balneari, encara que l’alegria no els va durar gaire. “Soc de la branca familiar que s’hi va arruïnar”, comenta resignat i al mateix temps orgullós del parentiu amb Joan Samsó, autor d’un estudi de referència, La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública. Mentre travessem el seu barri per anar a dinar al 7 Portes, d’on és client fidel des de fa anys, parla de la suma de casualitats que han fet que el seu arxiu prodigiós surti a la llum des que Manolo Laguillo el va animar a ordenar-lo i donar-lo a conèixer. D’aquella primera prospecció, en va sortir el portfoli que va preparar Juan Naranjo amb una selecció dels seus retrats de personalitats del món de la cultura (Foix, Brossa, Tàpies, Plensa, Buñuel, Pau Riba, Jannis Kounellis), que al seu torn van animar Artur Ramon a organitzar-ne una exposició a la seva galeria. Asseguts a taula, Samsó es mostra content i agraït, però elegant com és, no cau ni un moment en el mal gust de la falsa modèstia. “Tinc una visió del món molt estoica. Menjo poc i quasi bé mai carn vermella. I, sobretot, no discuteixo mai.” És una filosofia que li ha fet molt de favor per dedicar-se durant prop de cinquanta anys a la fotografia publicitària, alternant-la amb el retrat i el reportatge, gènere gràcies al qual ha viatjat, diu, a quasi quaranta països. Potser és per aquella ruïna primera d’on prové la família, que sent un gran afecte per la gent humil: indígenes, pagesos, cabareteres, captaires, escombriaires, tan presents també al seu arxiu, com el seu rodamón predilecte, l’Ernesto, veí dels carrers del barri, a qui ha dedicat una sèrie que, tota sola, traça un mapa de la humanitat.