22.000 milions, un 9,6% del PIB. El dèficit fiscal és una constant des de fa molts anys. Hi ha una sèrie de fons que el nodreixen, un d’aquests és el sistema de finançament, però no és l’únic. Això em val per dir que, si ara, hipotèticament, poguéssim arreglar bastant el finançament, no per això s’acabaria el dèficit fiscal. L’altre punt important són les inversions públiques de l’Estat, principalment, en infraestructures. Amb cada pressupost diuen que vindrà la gran puja de milions, però quan arriba l’hora quedem molt per sota del que ens pertocaria en funció del nostre esforç econòmic o, fins i tot, de la part de la població que representa Catalunya. Aquest és el segon component. I el tercer és com s’estructurat l’Estat, sobre la base d’un centralisme que no desapareix amb les autonomies. Quan s’han fet grans inversions en les infraestructures al conjunt de l’Estat, totes s’han fet amb una gran estructura radial.

Totalment. Ens afecta en la satisfacció de les necessitats públiques del conjunt de la ciutadania: sanitat, educació, protecció social... Aquest dèficit, a més, és acumulatiu. Si es va fent de manera contínua, com és el cas, ens acaba afectant en tot: en la capacitat de competir, en la productivitat i, en definitiva, en el nostre atractiu perquè puguin venir més inversions. També ens afecta en aspectes dels quals la majoria de la ciutadania no és gaire conscient. Catalunya no té la capacitat de consumir allò que produeix. La conseqüència d’això és que els empresaris catalans han d’espavilar-se per col·locar els excedents fora. Això, que no és dolent, sí que té alguna derivada, sobretot, quant a la necessitat de ser competitius. Els salaris catalans són els que han perdut més capacitat de poder adquisitiu des de l’any 2000. No dic que l’única causa sigui el dèficit fiscal, però sí que pot influir-hi. Hi ha un altre element: el geopolític. Àsia, la Xina, l’Índia estan fent grans plans d’inversió per posar al dia la seva indústria. Els Estats Units, el mateix. I Europa està intentant seguir amb els Next Generation. El fet que a Catalunya es produeixi aquest dèficit fiscal significa que la Generalitat no pot acompanyar aquests esforços perquè no té la capacitat per fer-ho. Amb tot el voluntarisme, fa plans d’indústria, de transformació de les energies renovables... però l’abast al qual arriba és molt limitat. No és una crítica, el que dic és que és un abast molt per sota del que s’esperaria del moment.

Després baixa. Al llibre s’explica l’evolució des de l’any 2000 de quatre magnituds econòmiques. De més allunyada a més propera al ciutadà. La més allunyada seria la productivitat; la segona, el PIB per càpita; la tercera, la renda disponible per habitant, i la quarta, el consum per habitant. Veus com els ritmes de creixement van baixant. Quan els compares amb Espanya, en productivitat ho podem fer i, fins i tot, estem una mica per sobre. Amb PIB per càpita, ja es dona el tomb, creixem menys, i, en renda disponible i consum, arriba la patacada, és negatiu. És una altra dada que confirma els efectes d’aquest dèficit fiscal.

L’Estat està muntat a l’entorn d’una sèrie de transferències fiscals entre uns territoris i uns altres. Si publiqués de manera contínua les balances fiscals, això que dic seria incontestable. Però ho va fer només l’any 2007, referit al 2005, en època de Zapatero. Allà es va veure quins eren els territoris que contribuïen i els que rebien. Arran del pacte de legislatura, es va arribar a un compromís per proporcionar-les, però no s’ha complert. Ho han fet parcialment i amb les dades proporcionades no es poden calcular. El fet que sigui una estructura d’estat, que l’Estat espanyol estigui muntat al voltant d’aquests fluxos fiscals entre territoris, dona una idea de la dificultat de revertir-ho. T’enfrontes a quelcom que és consubstancial del mateix estat, que és la manera seva de funcionar i d’estructurar-se. Tenim una feina difícil però hi hem d’anar, encara que sigui pas a pas, ara toca finançament, doncs finançament. I demà tocarà lluitar, potser, per un pacte d’estat per les inversions.

L’Estat s’ha estructurat al voltant d’això. És un resultat volgut, no es produeix per casualitat. Quan l’Estat representava el 10% del PIB, era més fàcil de portar, però ara que representa més del 40% comença a ser una càrrega feixuga.

Exacte. A la població espanyola, tot aquest entramat de fluxos fiscals que formen part de la columna vertebral que forma l’Estat se li amaga. El que se li ven és que quan demanes alguna cosa és perquè vols més per a tu. Si mirem les xifres de dèficit fiscal del Canadà i les dels Estats Units, al Canadà, a la regió més rica de totes, Alberta, que té un 38% de renda per càpita, superior a la mitjana, el seu dèficit fiscal és del 3,9. Als Estats Units, Califòrnia, Connecticut, Massachusetts, que estan al voltant d’un 30% superior en renda per càpita, tenen dèficits entre l’1 i el 2,5%. Els nivells d’aquí a la llarga t’acaben condemnant no a la mediocritat, sinó al deteriorament, al retrocés. I això s’està notant ja en molts aspectes.

És un sistema caduc, opac i arbitrari per moltes raons. Està esbiaixat, amb el pas del temps va creant una diferència entre el percentatge de recursos públics d’impostos que es queden en mans de l’Estat i els que queden en mans de les comunitats. Des de l’any 2012 fins al 2021, que és l’última dada que tenim, els recursos de l’Estat varen créixer un 88,6% i, en canvi, els de les comunitats, un 40%. És el que els experts en diuen el desequilibri vertical. Després hi ha el mateix muntatge, amb dos sistemes diferents, el foral i el de règim comú. Els resultats del sistema foral són estratosfèrics. Els recursos públics per habitant que proporciona són entre un 60% i un 90%, depèn dels anys, més elevats que la mitjana dels que proporciona el sistema de finançament de règim comú, dintre del qual hi ha Catalunya. I el de règim comú estableix diferències de fins al 30% entre els mateixos territoris. Cantàbria, Extremadura i Castella i Lleó estan un 35% més ben finançades que, per exemple València. Per què? Perquè el sistema té un altre biaix que afavoreix les poblacions amb una població més estancada o fins i tot en regressió i amb tendència a l’envelliment. Hi ha territoris que abans de l’anivellament ja estan, en capacitat tributària per habitant, per sobre de la mitjana, i després de l’anivellament encara ho estan més. I en canvi, per exemple, el cas de València és dramàtic perquè és al revés. La capacitat tributària és per sota i després encara ho està més. Hi ha unanimitat entre els experts: s’ha de canviar.

Molt transcendent. No voldria exagerar però diria que és un moviment quasi tectònic respecte al que estàvem acostumats i, fins i tot, a les expectatives que molts teníem en aquesta negociació. Aporta novetats qualitatives i, des del punt de vista quantitatiu, segurament l’acord requeria aquest grau d’ambigüitat. Hi ha sobretot una manifestació de voluntats d’avançar cap a una determinada direcció, una molt bona direcció per als que consideràvem que Catalunya havia d’anar cap a un esquema de molta més autonomia financera i sobirania fiscal. És un acord al qual s’ha de donar contingut concret i això requerirà negociació, pacte, modificacions legals molt transcendentals i, per tant, el camí no és planer. Es comença una línia que durarà molt de temps i tindrà les seves dificultats, seguríssim. Però és un pas molt important.