La idea ve de dos ballarins amb els quals havia treballat en la Compañía Nacional, Emilia Jovanovich i Luis Martín. Normalment tinc cinc o sis ballarins, com ells dos, que munten els meus balls pel món i fan cursets. Un dia, l’Emilia i el Luis van venir a casa i em van dir: “Mira, Nacho, la teva feina agrada moltíssim pel món i les teves coreografies es ballen per tot arreu menys aquí, hauries de fer una companyia, una escola, perquè no hi ha dret. I com ho fem? Bé, doncs buscarem un lloc i de mica en mica...” Però jo els vaig deixar molt clar que no vull diners públics, no vull diners ni d’ajuntaments, ni de comunitats, ni de res, estic molt fart dels polítics i no vull res d’ells.

Ens van sorgir uns patrocinadors que no són espanyols, mig italians mig anglesos, ens van donar diners i vam començar a treballar. Per fer-hi la seu de l’acadèmia, vam comprar el teatre d’Antonio El Bailarín. A mi em sembla una animalada que el Ministeri no l’hagi convertit en una casa museu, com haurien fet a qualsevol altre lloc del món. Antonio era el ballarí més famós del món. I a part és que per aquest teatre han passat Margot Fonteyn, Nureyev, Ava Gardner, Picasso, jo què sé, perquè totes les estrelles hi anaven. I ell ballava i vivia en aquest teatre, que encara està ple de records seus. També vam comprar el Conservatori de Dansa de Carmen Roche, de manera que ara tinc 250 nens i nenes que fan el cicle elemental, i després a l’acadèmia, o sigui en el Trainee Program, tinc 28 ballarins joves de tot el món, sis espanyols i els altres són tots estrangers, de països com ara Itàlia, Mèxic, els Estats Units, Alemanya i el Japó.

Al final de l’any, aquest Trainee Program es converteix en companyia. Als ballarins, se’ls dona d’alta i se’ls paga com cal, dietes incloses, i anem de gira. Però vull subratllar que es tracta de preparar-los. No vull que sigui una companyia, ja tinc una companyia a Rússia de 180 ballarins, tots molt estrelles i molt grans, fantàstics ballarins. Pel que fa a la meva companyia, vull que es quedi com a acadèmia , m’agrada formar ballarins joves, preparar-los perquè saltin ja al món professional, però no vull que cap ballarí es quedi més de dos anys aquí.

Sí, i ha estat un miracle, jo no sé com ho hem fet, però només fa 10 mesos no hi havia res. Però ho vam pintar tot, vam netejar tot el teatre i vam començar a fer audicions. Vam començar amb 10 nois i 15 noies, i estem treballant tot el dia, amb la companyia al matí, de deu a cinc, i després ja venen totes les nenes i els nens petits, que són divertidíssims. Als petits, jo no els faig classes, perquè no tinc vocació per fer-ho, però vam fer una festival de final de curs i era molt graciós veure’ls ballant a l’escenari. És molt bonic veure com creixen i com aprenen i com s’ho passen bé.

Sí, és molt seriós i molt complicat educar joves que, en el nostre cas, tenen de 16 a 20 anys. I ja no només educar-los i ensenyar-los a ballar, perquè ser ballarí és una forma de vida. Cal ensenyar-los a compartir, a voler les coses, a estimar allò que és bell, a llegir, a sentir música. Jo els vaig dir que no vull la paraula no a la companyia, ni la paraula impossible. Vull que estiguin en un entorn agradable i per això quan entres a l’acadèmia sembla més una casa de modes que un taller: està tot molt maco perquè ho considero fonamental i tinc sempre flors en algun costat. Els faig llegir poesia perquè m’he adonat que els joves no llegeixen poesia. I bé, cal ensenyar-los, a banda de ballar, a viure com un artista, i això és molta responsabilitat. Estan lluny de casa seva, has d’estar en contacte amb les seves mares, que són molt pesades, sí [riu], però és necessari que no perdin el vincle amb les seves famílies perquè alguns estan ara molt lluny de casa. I, quan estem de gira, intentem que estiguin en les millors condicions, amb bons hotels i viatges en AVE, i estem sempre pendents de com es troben i com se senten. I, per descomptat, sempre els animem i no estem tot el dia dient-los que això no es fa així, al contrari.

Algunes de les meves primeres coreografies, dels anys vuitanta, com ara Jardí tancat (1983), que va ser la primera, a partir de cançons de Maria del Mar Bonet, i també Duende, amb música de Debussy, i Na Floresta, en què vaig treballar amb música de Villa-Lobos. Són coreografies més lluminoses i vitalistes que algunes més recents, que són més fosques i tracten temes com ara la droga, la mort i el suïcidi. Aquelles primeres coreografies em semblaven més oportunes per treballar amb aquests ballarins joves.

Continuo treballant molt a Rússia, al Teatre Mikhailovsky de Sant Petersburg, últimament també dirigint òperes com ara Carmen, de Bizet.

No, això ja no em toca. Per compensar-ho, ara pinto. Podríem dir que ballo sobre el llenç.