L’arqueologia és molt i molt vocacional. I en el meu cas també és una qüestió genètica, si em permet l’expressió, perquè vinc d’una família on totes i tots som arqueòlegs. El meu pare, Eduard Ripoll, ens va transmetre la seva passió i vocació per l’arqueologia a la meva mare, a les meves germanes i al meu germà. I Empúries, la gran ciutat grecoromana, va ser per a mi el primer camp d’experimentació. Allà vaig aprendre la metodologia i, un aspecte fonamental, el treball en equip i la convivència en les excavacions.

Com li deia, Empúries és el punt de partida. Després ve la formació a la Universitat de Barcelona i a la Sorbona, a París IV. A les dues universitats vaig tenir la fortuna de trobar els grans mestres de l’arqueologia de l’antiguitat tardana, Pere de Palol i Noël Duval. He tingut la sort també de conèixer el mestre Peter Brown, investigador capdavanter de l’antiguitat tardana. Una estada a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton em va permetre discutir amb ell, i plantejar dubtes i camins per resoldre’ls.

Certament jo no soc especialista en arqueologia medieval, ho soc en antiguitat tardana, una disciplina relativament jove. Cal entendre que l’antiguitat tardana és un període que en si mateix té vida pròpia i una recerca i una bibliografia intensíssimes que no podem menystenir. D’aquest període m’atrau molt el que és el canvi d’un model, el romà clàssic, a un altre, el medieval: el que és fruit de la continuïtat i de la transformació i el que ho és de la innovació. L’antiguitat tardana està marcada per l’aparició del cristianisme i per la irrupció dels nous pobles, els anomenats bàrbars, que es troben en l’origen de la construcció d’Europa.

Fins fa pocs anys s’entenia com el període que s’estén entre el segle IV i el segle VIII, grosso modo. Avui dia, l’antiguitat tardana és cada vegada més llarga, sobrepassa l’any 1000, el que els anglosaxons anomenen ja la long long Late Antiquity. I això va una mica en la línia del que ja proposava l’Escola dels Annals, no torcejar els períodes, ans al contrari, veure els problemes en longue durée [‘en llarga durada’].

Sí, al llarg de la meva vida he participat en nombroses excavacions, tant en el període de formació com col·laborant amb diversos equips i dirigint els meus propis projectes arqueològics. Cadascuna d’aquestes participacions és en un jaciment precís i, per tant, amb unes característiques específiques molt concretes, però el que m’ha marcat és la metodologia emprada. Com en totes les ciències, la metodologia és fonamental. En l’arqueologia, l’estratigrafia és el que fa possible la reconstrucció del jaciment: com es va originar, per què, quins n’eren els usos, qui hi va viure i un llarg etcètera. Amb això vull dir que, encara que el món digital ens ofereixi moltes possibilitats, no podem oblidar que el nostre laboratori real, constant, és l’excavació.

És clar que quan hi ha una descoberta “espectacular”, és a dir, significativa, diferent, única, el ressò mediàtic és també d’alta volada, però el que interessa, tal com suggereix, és que les intervencions arqueològiques, que interfereixen directament en el que és el nostre patrimoni, interessin a la societat. Només fent una bona feina de sensibilització per part de les administracions, les institucions i els científics aconseguirem que les persones s’identifiquin amb el seu patrimoni i, per tant, el protegeixin. No podem oblidar que el patrimoni és identitat! Sense cap mena de dubte, el patrimoni és una cosa de totes i tots i la transferència del coneixement recau sobre qui l’està generant. Si els responsables de les intervencions arqueològiques trobem, per exemple, un ajuntament sensible al seu patrimoni i a les tasques que duem a terme, llavors les coses són molt més fàcils i un gran incentiu per a la motivació, perquè s’estableixen els mecanismes necessaris per fer accessibles i visitables els jaciments, per a l’adequació i el manteniment de les restes, per fer difusió mitjançant jornades de portes obertes, espais web, emissions de ràdio i un llarg etcètera.

El que per a mi és molt clar és que cal interrelacionar les dades, obrir les qüestions que ens plantegem a totes les metodologies i a les diferents disciplines: les fonts textuals, l’epigrafia, l’arquitectura, la litúrgia, la història de l’art, l’arqueometria, etcètera, incorporant les evidències arqueològiques que comencem a constatar sobre el canvi climàtic, els tsunamis, terratrèmols i el que van ser les plagues i pandèmies… I cal un diàleg obert i sincer entre els especialistes, posar a disposició les dades que es generen en els diferents projectes de recerca i cal transferir el coneixement, a la societat i a les noves generacions des de la universitat. La gent jove és el futur; la nostra responsabilitat és formar-la i acompanyar-la per tal que pugui assolir les competències necessàries.

Recerca i docència van de bracet. Un bon docent és aquell que fa recerca i porta a l’aula els resultats. La reflexió amb els i les alumnes, vull dir, en l’espai docent, ja sigui a l’aula, al laboratori o al camp, és la millor manera de transmetre el coneixement. I no podem oblidar que estem en un moment cabdal, crec que en totes les disciplines, perquè se’ns obre el món digital, que ens permet treballar millor i més ràpid, però hem de ser molt curosos, perquè cal plantejar les preguntes correctes! És a dir, quines són les qüestions per a les quals encara no tenim resposta, i per fer-ho és necessari qüestionar, pensar i reflexionar d’una altra manera, el que coneixem com a think outside the box. Podem aplicar la metodologia més correcta, però si no formulem les preguntes apropiades no obtindrem respostes. Per a mi és primordial discutir amb els col·legues i amb els alumnes, és a dir, amb els joves i els no tan joves, perquè sí que és cert que l’experiència és un grau, però la innocència dels que comencen t’interpel·la contínuament. El treball individual és fonamental, al camp, al laboratori i a la biblioteca, però reflexionar en veu alta és un aspecte crucial tant de la recerca com de la docència! Els bons interlocutors són els que ens fan créixer com a investigadors, com a docents i com a persones! Haig de dir que tinc molta sort, ja que sempre he tingut molt bons col·legues i estudiants que m’han volgut acompanyar en aquest camí de l’arqueologia de l’antiguitat tardana.

En aquest moment, per a mi és fonamental intentar copsar els resultats de les intervencions arqueològiques que estem duent a terme gràcies als projectes de recerca en arqueologia de la Generalitat. Aquests projectes, que ja tenen continuïtat des de fa deu anys, ens han permès establir un seguit de sinergies entre investigadors i empreses, i amb el territori i la societat. El meu repte immediat és posar en ordre els resultats dels jaciments on estem treballant: el Pla dels Albats, a Olèrdola, amb l’església, la necròpolis, l’hàbitat i els espais de producció; Sant Hilari d’Abrera, un establiment romà d’aigües curatives reconvertit en església; Sidillà, a Foixà, al Baix Empordà, un jaciment d’especial singularitat perquè va ser segellat a finals del segle XI per una duna fluvial que va deixar el lloc intacte, i també, a Sant Quirze de Colera, un monestir espectacular al peu de l’Albera. I refer l’estudi de la necròpolis d’època visigoda d’El Carpio de Tajo (Toledo).

Si la vida em dona el temps necessari, tancar diferents textos i reflexions que són al calaix i un llibre sobre l’arqueologia de l’antiguitat tardana. I sense cap mena de dubte, cal lluitar per establir protocols contra l’assetjament. El #MeToo és també una realitat en l’arqueologia de casa nostra. És necessari donar visibilitat a les dones en l’arqueologia, en què tenim un paper fonamental. Protegir i reivindicar el seu llegat. En definitiva, s’ha de donar veu a les dones.