En un primer moment vaig fer el batxillerat de ciències, i fins i tot vaig iniciar una carrera d’enginyeria, però de seguida vaig veure que m’interessava molt més la història. De fet, ja a COU vaig fer l’assignatura d’història del món contemporani, i després ja vaig dedicar-me a la carrera d’història. Tota la carrera la vaig fer treballant com a professor de català. I acabant la carrera em vaig presentar a una oposició de catedràtic d’institut, que aleshores era un cos molt minoritari, amb unes oposicions molt difícils, i posteriorment vaig agafar una plaça de professor associat a la Universitat de Barcelona, primer al departament de didàctica de les ciències socials i a partir del 1993 al departament d’història moderna. Aquest vindria a ser el meu currículum i la meva primera formació històrica.

Molt clarament, les dues mestres que em van deixar més empremta van ser l’Eva Serra i l’Eulàlia Duran. De la primera, amb la qual vam treballar conjuntament, vaig aprendre el rigor i l’interès pels arxius. Quan va ser l’hora de fer la tesi doctoral volia fer-la sobre la historiografia del Renaixement i l’Eva Serra em va recomanar, molt encertadament, que me la dirigís l’Eulàlia Duran. I amb ella vaig acabar d’aprendre la tècnica de l’edició de textos i un altre tipus de font, que és la font escrita literària.

Als anys setanta hi havia una tradició historiogràfica vinculada a l’edat mitjana que venia de lluny, i després hi havia sobretot l’esclat de la història contemporània, especialment el tema de Segona República i la guerra. A mi m’interessava molt la Guerra dels Segadors. Era un episodi que volia estudiar amb un cert detall. I a més em va semblar que l’edat moderna tenia una característica de transició entre el que seria el món feudal i el contemporani. Aquestes etapes en què les coses aparentment no es mouen però alhora tot es capgira són les etapes més interessants per a un historiador. En el cas de Catalunya, la història moderna partia d’alguns tòpics que jo crec que la meva generació ha contribuït a desmuntar.

El primer era el de la decadència. Quan agafem les històries de Catalunya tradicionals, tipus Ferran Soldevila o Jaume Vicens Vives, el que es respira, el que traspua, és la idea que els segles moderns són segles decadents, d’obscuritat. El concepte de decadència neix en l’àmbit literari, per contrast amb el Renaixement. Per tant, hi hauria una plenitud medieval, hi hauria una decadència moderna i una renaixença contemporània. Doncs aquest era un tòpic que neix en l’àmbit literari, però tot seguit s’estén a l’àmbit de la política, de l’economia, etcètera. En aquells moments tot just s’havia començat a trencar en l’àmbit econòmic a partir de la tesi de Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna. Però la idea que era un període decadent en l’àmbit polític encara estava instal·lada. I anava acompanyada d’una altra perversió, que era la del suposat reformisme borbònic. És a dir, que era Felip V qui ens havia fet sortir d’un cert endarreriment, cosa que avui podem confirmar que és totalment al contrari. Per tant, hi ha hagut una generació d’historiadors a qui ens ha tocat girar totalment aquesta idea. Si avui hi ha un àmbit en el qual s’ha produït una renovació, fins i tot una inversió total en el relat, és justament en els segles moderns.

Es manté. En l’àmbit de la història econòmica hi ha hagut grans aportacions, com per exemple les d’Albert Garcia Espuche o l’Antoni Simon, que han permès refermar que allò que havia dit Pierre Vilar, que era que el XVIII era el punt d’arrencada de la modernitat, es pot ben bé fer recular un segle i mig més. En l’àmbit pròpiament polític, els treballs de l’Eva Serra han permès conèixer amb molt més detall el sistema constitucional català i valorar-lo en la seva justa mesura, perquè crec que és un dels grans temes que havia quedat ocultat al darrere d’aquesta idea del reformisme borbònic. La Guerra de Successió és la que ha experimentat canvis més importants, amb aportacions, entre altres, del mateix Garcia Espuche, Ernest Lluch, Joaquim Albareda, Josep Maria Torras o jo mateix, que crec que realment hem capgirat bastant la interpretació política i, fins i tot, la interpretació social de la guerra.

El grau de coneixement de l’època moderna és molt escàs. Això ja comença a l’escola. L’ensenyament d’història és escassíssim, tant l’ensenyament primari com secundari, i al batxillerat l’única assignatura obligatòria comença ben entrat el segle XIX. Per tant, podríem dir que els alumnes surten del sistema educatiu sense conèixer res de la Catalunya medieval o moderna. Això és molt preocupant. I crec que passa una altra cosa que no es destaca prou: a totes les escoles se celebra Sant Jordi, i l’alumnat, des de P3 fins a la universitat, commemoren la data d’una manera o altra. L’11 de setembre, en canvi, no és pròpiament escolar, o els pocs intents que hi ha hagut per fer-lo escolar no han acabat de reeixir. Per tant, és un tema que queda fora de les aules.

Hi estem treballant i crec que hem posat les bases. La història havia nascut com a relat. I la història, el que plantejava en primer lloc, era fixar els esdeveniments que s’haurien produït, i, per tant, definir què és o no un esdeveniment històric. En un moment donat, la història es va voler dotar d’un llenguatge suposadament científic i aleshores va trencar amb la noció de relat. I crec que això no ens ha fet cap favor. Sortosament, avui la historiografia, especialment als països que tenen més tradició, com els anglosaxons o Itàlia o França o Alemanya, avança més en la línia de reconstruir els fets i de crear relat. Aquí encara estem tot just començant en aquesta línia, però el que sí que voldria remarcar és que el que hi ha és una gran demanda social d’història ben explicada. La història és una disciplina que requereix maduresa psicològica i personal. Quan arribes a una certa edat comences a mirar-te els pares d’una altra manera i comences a pensar que allò que et preocupa a tu probablement és molt semblant, molt més semblant al que preocupava els teus pares. És quan neix el sentit històric. Jo crec que aquesta demanda social, en el cas català, l’hem vist molt clarament en els últims anys i també té a veure amb la globalització. Avui la gent quan viatja no busca que a tot arreu tot sigui igual, sinó al revés, busca singularitat, busca personalitat o identitat. Tot això fa que l’interès per conèixer la identitat i per conèixer la història vagi creixent. He parlat de turisme cultural, però també tenim la novel·la històrica, tenim les revistes de divulgació, tenim la presència de la història als mitjans de comunicació, que cada vegada és més gran. Pràcticament en tots els àmbits es pot veure aquesta gran demanda d’història que tot just crec que en part comencem a resoldre com a país.

Quan llegeixes aquells grans escriptors dels anys trenta, com Ferran Soldevila o Jaume Vicens Vives, a banda del que puguis opinar de les seves tesis, hi ha una cosa que és evident. I és que escriuen molt bé, que atrapen el lector perquè realment saben construir un discurs o un relat coherent. Crec que hi ha hagut uns anys en què hem anat clarament enrere i això ha tingut a veure amb diferents paradigmes relacionats amb una història més teòrica o més vinculada a determinades opcions polítiques, però també té a veure amb el model en què hem entrat ara, en el qual la promoció universitària passa inevitablement per publicar en revistes especialitzades i en àmbits molt llunyans de l’interès col·lectiu. Tot plegat ens allunya dels interessos i les inquietuds reals de la ciutadania.

Em van detenir el 27 d’octubre del 1975. Vam estar cinc dies a Via Laietana, torturats. I després vam passar a la presó Model. Va ser un episodi complex en tots els sentits. Estàvem junts els presos polítics i els comuns i es va establir una camaraderia, una bona relació entre els uns i els altres. Teníem, per exemple, de company de galeria El Vaquilla i jugàvem a penyores, a cavall fort, a trinquet, al frontó. Malgrat la situació de duresa i desesperació, vam poder sobreviure amb prou dignitat. L’any 2017, quan es va tancar la Model, la conselleria de Justícia, amb en Carles Mundó al capdavant, em va encarregar fer una exposició que es deia La Model ens parla. És la primera vegada que m’he trobat fent d’historiador d’una història que he viscut jo; és a dir, amb una doble relació bastant interessant, perquè l’historiador, ja a la maduresa, recorda la persona que era de jove. Quan vam inaugurar l’exposició, els periodistes em preguntaven què vaig sentir quan vaig entrar a la Model i se sorprenien perquè el que jo responia és que el que realment vaig sentir va ser un enorme alleujament, perquè a la Model com a mínim hi havia normes, hi havia horaris, i tot tenia una certa lògica, encara que fos duríssima, mentre que a la comissaria de Via Laietana no eres ningú, estaves a mercè del que et volien fer a qualsevol hora.

El que es produeix no era evident que s’hagués de produir, però el que crec que es pot assegurar és que un segment molt important de persones a Catalunya creien que una vegada mort el dictador vindria una democràcia espanyola en la qual podríem convertir-nos en ciutadans d’un país lliure. I aquest desengany és el que porta que molta gent es faci independentista. Als anys trenta del segle passat també va passar. En aquells moments, per a molta gent el problema no era Espanya, sinó la monarquia borbònica. I una vegada caiguda la monarquia el 14 d’abril del 1931, semblava que una república espanyola havia de ser un espai en el qual fos possible la convivència. L’evolució política que segueix una personalitat com Lluís Companys és molt representativa d’aquest desencís que es va viure en el període de la Segona República.

El que hem de fer és reforçar-nos com a nació i anar preparant els moments en què estratègicament sigui possible actuar. Jo ara mateix estic molt compromès amb el projecte del nou Congrés de Cultura Catalana, que volem que doni lloc a una reflexió i una mobilització i que també torni a generar il·lusió i optimisme, com ja va passar en el primer congrés, que es va celebrar els anys 1975-1977.