El canvi de llengua és una de les causes principals, o fins i tot la principal, de la disminució de parlants socials. Dit això, no sé si en podríem dir que hi ha un complex. Tenim la història que tenim. Em sembla molt evident que existeix la mentalitat que és de bona educació canviar de llengua. Però és un fracàs perquè primer moltes de les persones amb les quals canvien la llengua et poden parlen en català. D’això se’n diu submissió lingüística. Perquè no només canviem al castellà quan l’altre ens parla castellà, és que a vegades comencem a conversar en castellà. Hem de pensar que la gent t’entén, amb la qual cosa la comunicació és perfectament fluida i facilites a qui encara no és prou fluid en català que el vagi aprenent i el vagi practicant.

Perquè estem en una situació en la qual l’ús social està en una clara baixada. Aquí podem posar l’origen allà on vulguis. Els historiadors expliquen que, a finals del segle XIX, el 97% dels habitants de Catalunya només parlaven català. Eren les classes benestants les que parlaven castellà. Evidentment, no estem dient de tornar a un monolingüisme, això ara ni seria desitjable ni és possible. Però tampoc quedar-nos en un monolingüisme d’una llengua que no és la pròpia del país.

Si seguim aquesta tendència, arribarà un moment en què potser al cap d’un grapat de dècades sí que arribarem al punt d’estar a punt de desaparèixer. Ja dic que no és imminent, però no volem arribar a aquest punt. Hem de començar a revertir la tendència d’aquest baix ús.

L’àmbit judicial ho té tot per estar el primer del rànquing. Els governs autonòmics no tenen competències o molt poquetes. Segons l’informe, els ciutadans tenim la sensació, quan anem a la justícia, que si parlem en català potser ens sortirà pitjor el resultat del tema que sigui. L’Estat espanyol ha deixat molt clar que, almenys fins ara, no pensa canviar res. Les xifres són espectaculars. No hi ha res que arribi al 10% de contingut en català, això a Catalunya. A la resta de territoris catalanoparlants baixa, excepte a Andorra.

Els judicis es poden fer en català i el ciutadà hi té dret. Aquí hi ha molts temes. Per una banda, els funcionaris de l’Estat, com els jutges i fiscals, no tenen cap obligació ni els puntua a l’hora d’assignació de places saber català, basc o gallec. El dia que et toca anar al judici, si el jutge t’entén, fantàstic. També pot passar que surtis al telenotícies. Com el cas d’un jutgessa a Olot, on les dues advocades de les parts contràries volien fer les seves respectives declaracions en català i la jutgessa literalment les va titllar de maleducades.

Si la majoria de catalanoparlants no canviéssim de llengua, d’alguna manera arribaria als polítics i faria que notessin que aquest marc legislatiu és un problema per la població que els ha de votar. I, tot i que no seria de manera més directa, sí que començaria a fer pensar que aquest marc legislatiu s’ha de canviar.

Sí, segurament, arran de posar de manifest l’emergència lingüística, s’ha vist que el català es començava a quedar enrere en les noves tecnologies. Està passant, però cal que passi més i, paradoxalment, ens hem trobat amb gent que fa continguts a xarxes en català però que després canvia de llengua. Cal que arribi a aquest altre punt.

Sí. És aquest marc que fa que la gent faci el canvi de llengua per un suposat respecte o educació. Per parlants nadius, tenim més o menys els mateixos que el danès. A Dinamarca a ningú se li acut que s’ha de parlar anglès a una persona racialitzada, malgrat que tots els danesos saben anglès. Si vas per Dinamarca, d’entrada et parlaran danès. Si no els entens, ja et canviaran a l’anglès. Al final, el que volem és ser ciutadans normals. No estem demanant un privilegi pel fet de ser catalans. Som uns pringats lingüístics i volem deixar de ser-ho.

És l’exemple que les polítiques públiques lingüístiques funcionen. A Andorra durant molts anys no es van aplicar i el català estava adolorit al costat d’idiomes com ara el castellà, el francès i el portuguès. A més, el pes demogràfic dels catalanoparlants no és gran. Però la nova llei, que exigeix un mínim nivell de català a qui vulgui renovar la residència, fa que la gent l’aprengui perquè és útil per a la seva vida.

Que facin de la llengua un eix i una prioritat per a tot el govern, no només la seva conselleria. És a dir, prendre mesures reals i efectives que d’una vegada per totes comencin a revertir la situació de minorització del català. Per això l’objectiu ha d’afectar totes les conselleries.