Vaig estudiar química, però la vida em va portar primer a Repsol, després a la logística... I un dia amb 37 anys et descobreixes negociant farina sense saber ben bé com hi has arribat.

Sí, i arribes a la conclusió que estem acostumats a actuar en funció de factors aliens: que siguin els altres els que et vagin posant la seva empremta, els pares, les empreses o la societat en general. La qüestió és que això ja no és possible, els professionals ja no podem viure eternament a casa de la mama empresa.

Entre altres coses, per internet. Ja no hem d'estar necessàriament tancats en la petita àrea geogràfica o sectorial en què ens vam instal·lar quan vam començar a treballar. Tenim les eines de visibilitat pràcticament a cost zero per donar a conèixer el nostre treball.

Vaig pensar en la importància de la marca personal mentre treballava en distribució i negociava productes de marca blanca. Jo el que feia amb els proveïdors de productes era cercar-ne els més bons, barats i substituïbles. Si un dia en fallava un, el canviava per un altre i posava el segell de la meva empresa en el producte. Amb els professionals passa el mateix.

Primer has de tenir clar què vols, com vols que et percebin. I segon, també és molt important decidir què estic oferint.

Sí, tenim la tendència de, quan algú ens pregunta, dir la professió: jo no pregunto què posa en la teva targeta, sinó què hi puc guanyar amb tu. El que jo vull saber és què pots fer per mi, què hi guanyaré jo amb tu: seré més feliç, guanyaré més diners... i moltes vegades ni està relacionat amb el que has estudiat o el que t'han dit que ets.

No es tracta de minimitzar el que podem oferir, però abans érem molt generalistes i això s'ha acabat. Ara o et diferencies o quedes fora. Si jo identifico el que m'agrada trobaré gent de la meva tribu a tot el món. Potser tindràs un canal molt més estret, però que arriba a tot el món.

El CV és l'eina del vell règim, és la forma de passar per l'embut. Ja no val a dir el què has fet, sinó ensenyar-ho. I les noves tecnologies ens ofereixen moltes opcions.

Estem en una societat que imposa el “no destaquis”, “no sobresurtis”, “no aixequis la mà”... Hi ha gent que es resigna a esperar una resposta als cinquanta currículums que ha enviat pel risc de perdre la dignitat.

Just. El complicat és que reclama un esforç, una coherència i una persistència que poca gent està disposada a fer. Per tant només ho faran la gent que tingui una motivació forta. I la motivació no pot ser externa, necessites un somni una il·lusió que sigui el motor.

Em sembla més egoista que un bon professional es mantingui ocult per aquesta vergonya del què diran.