Al juliol, l'Audiencia Nacional va imputar Demetrio Carceller, patriarca del grup Damm, per un suposat delicte de frau fiscal de 500 milions d'euros que s'hauria fet almenys durant 15 anys simulant que residia a Portugal, on resulta més fàcil dissimular grans patrimonis. Les actuacions volen demostrar la titularitat de paquets d'accions de societats espanyoles emmascarades al darrere d'estructures fiduciàries creades en paradisos fiscals.

El jutjat d'instrucció número 4 de Barcelona ha obert una investigació sobre Agrolimen per un suposat delicte contra la hisenda pública que s'hauria comès els anys 2006 i 2007, quan aquest grup alimentari va destinar uns 180 milions d'euros a la creació de dues empreses al paradís fiscal de les Antilles Holandeses, que al seu torn van ser comprades per dues societats instrumentals amb seu a Costa Rica i l'Uruguai dels sis germans Carulla. Jordi Carulla Font, conseller del grup Agrolimen, consta com a administrador de les empreses holandeses. Jordi Carulla, en la seva declaració com a imputat, no va aclarir les operacions concretes en relació amb Agrolimen que es van realitzar amb aquestes societats, malgrat que resulten clau per determinar si es van utilitzar per a l'evasió d'impostos dels propietaris del grup.

Aquestes investigacions de contribuents catalans són dos exemples d'un dels objectius del pla contra el frau fiscal, sobre el qual el secretari d'estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, va assegurar dimecres que potenciarà les investigacions enfocades en els processos d'enginyeria fiscal a gran escala i de planificació fiscal dirigida al frau. També augmentaran els controls sobre centres de planificació que comercialitzen productes dirigits a la defraudació fiscal amb pràctiques financeres que poden propiciar l'opacitat de comptes i actuacions que persegueixen l'acreditació indeguda de despeses financeres, sobretot intragrupals, per reduir la tributació a l'Estat espanyol. També es vigilaran pràctiques relacionades amb la fiscalitat internacional, com ara la utilització abusiva dels preus de transferència.

Un exemple del frau amb les operacions intragrupals és la multinacional nord-americana Praxair -present a 40 països i que es dedica a la venda industrial de gasos com ara oxigen, nitrogen i heli-, que per evitar la presó dels seus directius espanyols i que l'Audiencia Nacional investigués la cúpula del grup ha acordat pagar a Hisenda 264 milions d'euros per un frau sistemàtic que consistia que les filials societats amb més beneficis transmetien participacions a unes altres que immediatament reduïen capital mitjançant amortització de les accions pròpies. Per exemple, Praxair Euroholding va comprar unes accions d'una societat del grup per 142 milions i al cap d'una setmana les va vendre a Praxair Canadà per 92 milions, generant una pèrdua comptable de 50 milions. O també, la filial espanyola va comprar a la matriu nord-americana una societat suïssa per 636,9 milions amb l'única finalitat de generar avantatges fiscals il·lícits mitjançant l'amortització fiscal del fons de comerç i de les despeses financeres aparentment lligades a aquesta operació.

El suposat ús indegut de les operacions intragrupals també és l'origen de la inspecció que l'Agència Tributària ha fet a TUI, la major empresa turística europea, que es va beneficiar de manera irregular d'unes deduccions per valor de 28 milions d'euros entre els exercicis del 2002 i 2006. I de la disputa amb la societat espanyola Vodafone Holdings Europe, que entre el 2003 i el 2004 va aplicar deduccions per despeses financeres per valor de 1.043 milions d'euros i va generar crèdits fiscals per valor de 210 milions de forma incorrecta segons el tribunal econòmic i administratiu de Madrid, que considerava que les deduccions havien de fer-les altres filials; el cas es va tancar el novembre amb el pagament a Hisenda de 20 milions d'euros.

Operacions com les anteriors són el pa de cada dia de les grans empreses i patrimonis, que juguen amb les diferents normatives internacionals per pagar el menys possible en impostos. És l'enginyeria fiscal, que si es fa complint la llei serà considerada optimització fiscal i si es fa per ocultar patrimoni o beneficis passa a ser un frau. Aquestes obres d'enginyeria financera sempre inclouen la presència de paradisos fiscals, territoris amb baixa o nul·la tributació en impostos directes i que faciliten l'elusió de pagament d'impostos a contribuents d'altres jurisdiccions. A més de la baixa tributació, ofereixen legislacions mercantils i financeres que permeten la creació fàcil de societats, bancs i companyies d'assegurances que no són controlats, i una altra característica comuna és la protecció del secret bancari i comercial, que vol dir que l'Estat no intercanvia informació amb els altres per fiscalitzar les rendes dels estrangers.

Els paradisos són útils a les persones físiques que volen pagar menys impostos, però especialment a les empreses, que tenen mil maneres d'escapar de les hisendes a les quals tocaria tributar. L'elusió es fa a través de societats base domiciliades en paradisos fiscals que acumulen rendes i patrimoni provinents d'estats amb impostos més alts, en els quals no hauran de pagar fins que no es distribueixin beneficis... o no pagar-ne mai, si els beneficis es reinverteixen. Són d'aquests tipus les societats dedicades a l'administració de patrimonis d'altres països; les societats hòlding, que són titulars d'accions d'altres societats i van molt bé per ubicar les rendes al paradís fiscal mentre les despeses s'imputen en el territori de renda alta; societats de serveis, com les que representen arreu del món un artista, que consta com un empleat; fons d'inversió, fideïcomisos...

Treballar amb un paradís no és il·legal, el que és il·legal és portar-hi diners d'amagat d'Hisenda. Un informe de l'Observatori de Responsabilitat Social Corporativa -format per 15 ONG, organitzacions de consumidors i sindicats– assenyalava que el 2009 el 80% de les empreses que cotitzen en l'Íbex-35 de la borsa espanyola operaven en paradisos fiscals, que les seves inversions en aquests territoris entre gener i setembre de 2010 van doblar les de tot l'any anterior, i que mentrestant el tipus efectiu de l'Impost sobre Societats que paguen les grans empreses és del 10% de mitjana (el nominal és del 30%).

Amb la crisi, els estats van declarar la guerra als paradisos fiscals. Coincidint amb la cimera del G-20 a Londres l'abril del 2009, l'OCDE va publicar un informe en què apareixia una llista grisa de territoris opacs, formada per 35 països que si bé s'havien compromès a acatar els requisits en matèria d'intercanvi d'informació fiscal, encara no els havien complert; i una llista negra (Costa Rica, Malàisia, les Filipines i l'Uruguai) amb els que no s'hi havien compromès. Per la pressió internacional, a final d'aquell any s'havien firmat 195 acords d'intercanvi d'informació, els quatre països de la llista negra van passar a la grisa i d'aquesta n'havien sortir dinou.

Aquesta pressió s'acompanya amb campanyes d'amnistia fiscal per als contribuents que repatriïn capital, com la que va fer Itàlia o la que acaba de llançar el govern dels Estats Units amb el límit del 31 d'agost. “No estem deixant de perseguir l'evasió fiscal a l'estranger i continuem treballant en això. Si véns voluntàriament, pagaràs un preu alt, però evitaràs anar a la presó”, va dir Doug Shulman, director de l'IRS (Servei d'Impostos Interns), en oferir fer les paus a canvi de pagar multes d'un màxim del 35%. L'amnistia s'ofereix després que el banc suís UBS va reconèixer que havia ajudat 4.900 ciutadans nord-americans a eludir el pagament d'impostos.

Com afectaran aquests canvis en els inversors, que segons diversos càlculs tenen en aquests llocs uns 7 bilions d'euros, més que el PIB xinès i cinc vegades l'espanyol? Els experts diferencien entre els paradisos fiscals que han atret grans patrimonis personals i empresarials gràcies a una fiscalitat favorable i els que ho han fet pel secret bancari que facilita l'evasió de capitals. Els primers seguiran atraient l'atenció del diner, mentre que als altres se'ls acaba el negoci i s'hauran de reconvertir per convertir-se en territoris de baixa tributació sense opacitat.

I mentre els estats pressionen aquests paradisos perquè no els facin competència deslleial, fan el mateix –posar els impostos més baixos per atreure inversions, com ara Irlanda i Holanda- o permeten que les seves empreses els toregin, com els Estats Units. Google només paga un 2,4 per cent pels beneficis de les seves operacions fora dels Estats Units amb la connivència del seu govern, que accepta que cedeixi els drets del negoci a una filial domiciliada al paradís fiscal caribeny de Bermuda per un preu de transferència molt baix que no té res a veure amb el seu valor real.