Caixes sense pes a la societat?
El reordenament del sector financer, que prioritza la solvència, deixa en una cruïlla complicada l'obra social de les caixes. Hi ha el risc que algunes desapareguin tal com s'han entès fins ara
Aquesta costosa adequació de les caixes al reordenament financer, grimpar fins a aquest cim de solvència del 8-10% de capital principal, ja fa pensar que la seva contribució al benestar general, per les vies de l'activitat cultural, l'atenció als més necessitats, la recerca o la protecció de l'entorn natural, pot reduir-se de manera ostensible, fins al punt que molts sospiten que les caixes poden deixar de ser la crossa imprescindible de l'estat del benestar.
La tasca de l'obra social de les caixes transcendeix tant per l'aportació econòmica que poden realitzar en matèries tan sensibles com ara l'atenció a la gent gran i la democratització de la cultura, com pel fet de mantenir ben tibades les cordes de la gran xarxa social formada per milers de petites entitats amb què col·laboren. Si observem la memòria social de qualsevol caixa catalana, podem trobar que un 40% de la seva obra social es desplega en col·laboració amb 2.000-3.000 entitats. També cal consignar que una bona part del pressupost, fins a un 10% en alguns casos, ha estat gestionat en els darrers anys en coordinació amb la Generalitat, tot dirigint el suport financer a projectes d'entitats de la societat civil aprovats pel govern, en el que s'anomena conveni Generalitat. Cal recordar que, el 2003, l'aportació de l'obra social de les caixes, amb 283.306.000 euros, equivalia a un 47% del pressupost del Departament de Benestar i Família de la Generalitat, i el 2001, amb 230.619.362 euros, a un 62,2%.
D'ençà que la crisi va començar a deprimir l'economia, els pressupostos de l'obra social de les entitats de crèdit, llevat del de La Caixa, que ha romàs inalterable, han caigut un 60%, per la caiguda dels beneficis. Però aquesta davallada pot anunciar la reducció a la mínima expressió d'aquesta assignació social, en un nou ordre que, d'una banda, no estableix si un percentatge dels beneficis ha d'anar a obra social -la llei de caixes aprovada l'any passat- i, de l'altra, dóna potestat al Banc d'Espanya per limitar l'obra social de les caixes que no compleixin els nous requisits de capital -la recent llei de reforçament del sistema financer.
SEMPRE FONAMENTAL.
Si les caixes esdevenen bancs, Cabana considera: “Amb l'obra social faran el que vulguin, de forma discrecional, perquè els bancs, per definició, no fan obra social, i la fórmula de les fundacions esdevindrà finalment fatal, si observem el cas italià, en què l'acció social d'aquestes entitats ja es limita a unes quantes exposicions de pintura a l'any”. Així, doncs, perquè les caixes poguessin seguir exercint de crossa addicional de l'estat del benestar, “l'única solució hauria estat mantenir la seva naturalesa jurídica”.
Cabana posa l'accent en el fet que “les caixes mantenen tota una xarxa social en funcionament que serà difícil que sobrevisqui sense la seva contribució”. Creu que la reforma empesa pel govern estatal i el Banc d'Espanya “ha estat perjudicial per a Catalunya, on hi havia caixes més autèntiques i renovadores”. I qüestiona: “Per què es demana un 10% de capital principal quan a la UE se'n demana un 7%? El Banc d'Espanya ha volgut accelerar el procés de fusions per crear el seu mercado nacional, sense tenir en compte les peculiaritats de cada comunitat”. Al seu parer, “si Catalunya hagués tingut estat propi, hauria pogut defensar les seves institucions”.
En l'esdevenidor immediat, potser només La Caixa podrà complir allò de “desenvolupar el capitalisme social al segle XXI”, en expressió del president de l'entitat, Isidre Fainé. Tot recordant que el 2008, amb 2.000 milions d'euros, es va arribar al punt àlgid d'aportació, tot doblant la del 2001, però amb el benentès que des d'aleshores s'han perdut quinze punts cada any, el director de l'Obra Social de La Caixa, Jaume Lanaspa, opina: “L'obra social de les caixes està lluny de ser negligible, i encara es troba en un lloc rellevant, en l'ordre mundial de l'altruisme”.
De cara al futur, i ateses les noves prioritats financeres, “les obres socials de les caixes hauran d'optimitzar l'eficiència i prioritzar l'àrea social, a la qual aquesta entitat destina dos terços del pressupost, per damunt de la cultural, per exemple, perquè és indispensable donar a les entitats micro que actuen en l'àmbit de l'acció social, que són valuosíssimes”. Per assolir més eficiència, hi ha estratègies com per exemple fer durar més el temps d'algunes exposicions.
Tampoc no s'oblida del suport a la recerca, “pel seu caràcter anticíclic”. En aquest sentit, en temps de crisi, insisteix que la tasca de les entitats de crèdit amb el seu balanç social ha de ser anticíclic.
Respecte de la globalitat del sector, tot i el reordenament financer, considera: “Si no es perd vocació, si es manté la voluntat, una caixa reconvertida en banc pot mantenir l'obra social. Si guanya diners, potser no l'any vinent, però si el següent, pot mantenir aquest compromís”. El màxim responsable de l'Obra Social de La Caixa creu que al regulador espanyol, per garantir la solvència de les caixes, “l'ha condicionat massa que els mercats financers no entenen què és això de les caixes”: “No és fàcil d'explicar a Nova York o Tòquio”.
Des d'una visió que vol ser pragmàtica, Eliseu Santandreu, responsable d'economia del Centre Metal·lúrgic de Sabadell, comenta: “Des que les caixes van entrar en guerra oberta amb els bancs, es va establir que només un terç dels guanys aniria a obra social, i encara que el govern i el Banc d'Espanya no haguessin reordenat el sector, la necessitat de depurar pèrdues hauria fet baixar encara més aquesta assignació”. Santandreu lamenta que “l'obra social, que fou molt important en aquells temps en què obria biblioteques a pobles petits, hagi derivat cap a una certa dependència dels interessos polítics”. En la seva opinió, no es pot dir que hagin volgut carregar-se les caixes amb noves i exigents condicions de solvència, sinó que “van ser les entitats de crèdit les que van voler posar-se a l'altura dels bancs, però els bancs van ser més prudents en el negoci hipotecari, van abastar mercats internacionals i van reduir xarxa, mentre les caixes l'augmentaven”.
El professor de finances d'IESE Jordi Soley creu que en tota aquesta reforma financera, que pot acabar en una gran davallada de l'obra social, “ha prevalgut assolir uns objectius de solvència molt per damunt del pes que té l'obra social, que no s'ha valorat prou, a l'hora de cercar un equilibri entre l'accionista i l'obra social, en el reial decret que ha reordenat les finances”. I, és clar, sorgeixen els interrogants: “Totes aquestes actuacions en recerca, protecció de la infància i la gent gran, preservació del medi ambient, etcètera, qui les farà a partir d'ara? La Caixa ha deixat ben clar que assumirà els seus compromisos, però, i les altres caixes?” En tot cas, segons preveu, serà ben difícil convèncer els accionistes que no cobrin dividends, o en cobrin menys, perquè es destinen beneficis a obra social.
A Catalunya Caixa, en què les tres entitats que la integren han desplegat al llarg dels anys una potent tasca d'intervenció en aspectes vitals de la societat, la directora de l'Obra Social, Marta Lacambra, afirma: “En el procés de reordenació en què ha entrat, Catalunya Caixa té la ferma voluntat de no perdre l'essència de l'obra social”.
Així, assegura: “Cal estudiar les variables que ens han de permetre que l'obra social continuï, sigui quina sigui la circumstància. En el cas de Món Sant Benet, hem dissenyat un projecte en què les despeses han estat balancejades amb ingressos. Ja des dels temps de Caixa Manresa, teníem clar que el projecte s'havia d'autofinançar”. Altres vies d'ingressos de l'obra social d'aquesta entitat són La Pedrera i el centre mediambiental de Planes de Son (Pallars Sobirà). Catalunya Caixa, que a través de la fundació Territori i Paisatge té el 5,8% del territori català sota custòdia, té com a estratègia de futur fer de l'obra social “una eina de transformació del territori, generant-hi tant ingressos com ocupació”: “Si no és així, no podrien cristal·litzar tants projectes. Es tracta d'un nou paradigma, en què es tiren endavant projectes amb intenció, però plenament conscients que cal complir amb un compte d'explotació”.
En la nova realitat de l'obra social, les associacions que col·laboren amb les entitats de crèdit per tirar endavant tota mena d'iniciatives també hauran de reinventar-se: “El futur haurà de ser un entorn cooperatiu, en què les entitats que col·laboren amb l'obra social de les caixes hauran de saber treballar en xarxa entre elles i buscar sinergies”. Certament, com explica Lacambra, a una entitat creditícia sempre li serà més fàcil tirar endavant projectes amb una dotzena d'entitats aliades que amb una de sola. Marta Lacambra també creu que l'entorn de crisi fa que l'eix d'actuació social s'hagi de mantenir per damunt de tot: “Amb el benentès que no podem assumir responsabilitats que són competència de l'administració pública”, matisa. Així mateix, els temps que s'acosten seran propicis per a la innovació, com ara intentar que els espais Sant Jordi, inicialment dedicats a la gent gran, ara esdevinguin el marc d'un enllaç intergeneracional.
El futur de les caixes crea desfici social, i bona prova en dóna la Plataforma en Defensa de les Caixes d'Estalvis. Òmnium Cultural en forma part, i la seva presidenta, l'economista Muriel Casals, creu que s'obren massa interrogants, en aquesta transmutació de les caixes en bancs: “Caldrà veure quina part va a dividends i quina part va a obra social. És cert que hi ha bancs que practiquen la responsabilitat social corporativa (RSC), però tot plegat queda sotmès a la voluntat dels accionistes”. En aquest sentit, tem que “es trenqui la xarxa d'associacions locals que serveixen per articular el país i que, com no serveixen per fer publicitat, poden ser menystingudes pels bancs”.
En definitiva, si s'esvaeix l'ànima social de les caixes, “es perd un fet positiu de la nostra tradició econòmica, ja que les caixes han donat un caràcter més humà al capitalisme català, en haver introduït avenços com ara els microcrèdits o haver combatut l'exclusió social”. La presidenta d'Òmnium pensa que per resoldre el problema greu d'insolvència d'algunes caixes espanyoles s'ha ficat en el mateix paquet les entitats catalanes.
Dels aires de llibertat que bufaven l'any 1844
Les caixes d'estalvis van venir empeses per les ànsies de reforma dels liberals exiliats a França i Anglaterra que fugien de la monarquia de Ferran VII. En aquests països van poder examinar l'experiència mutualista, que a Catalunya va ser secundada des d'un primer moment per sectors liberals de la burgesia i els cercles reformistes de l'Església catòlica. El 1844 es va crear la Caixa d'Estalvis de Barcelona, associada a un mont de pietat l'any següent. Una data important va ser el 1904, quan el fundador de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis, observant que no n'hi havia prou amb l'estalvi privat per atendre els obrers, va crear un sistema de previsió social basat en les tècniques actuarials d'assegurança, i el 1908 va ser l'organisme gestor de l'Institut Nacional de Previsió per a Catalunya i Balears. Durant la República, les caixes van enfortir el seu tarannà social, fins al punt que el Ministeri de Treball els delegava funcions socials. Durant la dictadura, fins al 80% dels beneficis es destinaven a inversions, i les caixes van haver d'assumir bona part de l'acció social. Val a dir que molt de l'esforç inversor de les caixes catalanes es materialitzava fora del país. Amb la democràcia, les caixes van esdevenir complement de l'estat del benestar. Dels inicis de crear hospitals i atendre la gent gran, es va passar a centres de formació, biblioteques i geriàtrics i, més modernament, a la recerca i la protecció del medi natural.