La principal és que obliga els equips de govern de les universitats a gestionar una situació inèdita, amb tots aquests reptes per davant i menys recursos. I per gestionar això cal dotar la universitat de nous instruments. El sistema de govern, el sistema de finançament, i el de gestió acadèmica estan expressant de manera clamorosa les seves limitacions. La universitat té unes regles de joc que dificulten la seva adaptació al nou entorn perquè no pot actuar en el preu del seu producte, ni en el seu producte mateix perquè el nombre d'estudiants li ve donat, no pot actuar sobre la seva oferta acadèmica perquè qui l'aprova en darrera instància és l'administració i a més té una política de recursos humans extremadament rígida.

Cal més flexibilitat. També les universitats privades tenen professors permanents amb un caràcter quasi tan vitalici com els funcionaris però amb mesures que permeten fer canvis en situacions de greu crisi. Que hi hagi un grup de professors permanents i indefinits és normal però el que potser no ho és tant és que el percentatge sigui el que és ara.

Un informe de l'associació europea d'universitats recull que la disminució de les aportacions del pressupost públic ha estat la política majoritària, a excepció de França i Alemanya. A alguns països aquesta reducció s'ha compensat amb un augment de les aportacions privades, via sobretot de la matrícula i a Anglaterra fins i tot s'ha triplicat introduint alhora sistemes per poder tornar els crèdits en funció dels ingressos un cop acabats els estudis. La pressió general és a una major diversificació de fonts d'ingressos i fins i tot als països nòrdics, on la matrícula és totalment gratuïta s'està obrint aquest debat i per exemple als estudiants de fora de la UE se'ls estan cobrant els estudis. També hi ha una pressió en augmentar les aportacions privades via mecenatge, patrocinis o contractes amb empreses, i la universitat no està acostumada a fer això.

Sens dubte i això implica crear aquesta cultura dins la universitat i tenir gestors capaços de fer polítiques d'atracció de patrocinis, de gestionar els antics alumnes i fins i tot de començar a gestionar una política de preus públics. En aquest sentit, el Consell d'Universitats i la Conferència General de Política Universitària van marcar les línies bàsiques que impliquen augmentar les beques i beques salari però alhora ajustar el preu públic al cost efectiu de les titulacions, amb un màxim del 15% per a la primera matrícula, del 50% per a la segona i del 100% per a la tercera. Si a Catalunya aquesta aportació de l'estudiant està en l'11,4% en primera matrícula vol dir que hi ha marge per pujar. Però el que realment resulta sorprenent és que el sistema universitari no sap quan costa un titulat, posem d'economia.

Sí, aquest és el tipus de mesura de consciència social que resulta sorprenent que encara avui no s'hagi pres.

No hi ha hagut voluntat per conscienciar d'això ni per definir i consensuar una política universitària, això no ha estat dins les prioritats dels diferents governs. No es tracta només dels preus públics sinó també de plantejar on ha d'arribar l'autonomia universitària en finançament, en política de recursos humans però també en la seva capacitat per seleccionar els seus alumnes.

Sí, però sense fer demagògies, no es pot dir que la universitat malgasta perquè el responsable últim d'aquest mapa és l'administració. En tot cas crec que hi ha un consens general que tenim una oferta de titulacions que podríem definir de nou-ric, de la mateixa manera que tenim un AVE Toledo-Albacete. No sembla raonable que més del 42% de l'oferta de titulacions tingui menys de 50 alumnes de nou ingrés.

El problema és que s'ha seguit una política de fer noves universitats replicant les mateixes titulacions de les tradicionals. Crea nous centres però intenta especialitzar-los en aquelles titulacions que tinguin més sentit per les característiques del territori. Aquest és un procés difícilment reversible tot i que a Finlàndia per exemple s'estan veient processos de fusió d'universitats. Potser algun dia ens haurem de plantejar aquí un procés de concentració.

És indubtable que el sistema universitari català i espanyol d'avui no té res a veure amb el dels anys setanta, hi ha hagut un esforç substancial sobretot de millora en els darrers anys. Però el que em preocupa és la distància que encara hi ha amb els sistemes universitaris d'altres països desenvolupats i tinc dubtes sobre si estem creant les condicions per poder atrapar-los. Em preocupa perquè a tots els països europeus estan definint les seves polítiques sobre universitats i reformant els models, com per exemple a Portugal, on es poden convertir en fundacions públiques de dret privat i per tant amb polítiques de RRHH com qualsevol institució privada. Però sigui quin sigui el model Europa entén la importància de la universitat i la seva aportació al desenvolupament i per això està actuant respecte d'això. Aquí no.