Podem qualificar de lliga de les estrelles una competició, la de la primera divisió de futbol, en què la meitat dels equips estan en concurs i s'arrossega un deute de gairebé 4.000 milions d'euros?

Certament, no és pas senzill explicar per què la lliga BBVA espanyola, amb una facturació de 1.610,4 milions d'euros, superior a la italiana Sèrie A (1.532 milions) i la primera divisió de França (1.072 milions) i que se situa a uns nivells semblants als de l'alemanya Bundesliga (1.664 milions), arrasa quant a deute, amb la xifra esmentada, molt per damunt de la d'Alemanya, de 771 milions, i competint amb la de la Premier League d'Anglaterra, que també arrossega un llast de 4.000 milions, però amb uns ingressos de 2.479 milions.

La primera competició espanyola ha tingut secularment un seguit de vicis que l'han dut a aquesta situació límit. Així ho demostra l'estudi sobre la crisi del futbol espanyol del professor d'economia financera i comptabilitat de la Universitat de Barcelona (UB) José María Gay de Liébana. Hi trobem tota una competició paral·lela per veure qui és el més endeutat, amb uns previsibles Real Madrid i FC Barcelona, amb 660 milions i 548,6 milions de números vermells, respectivament, al capdavant, però el palanquejament l'arrosseguen tots: València CF (470,6 milions), Atlètic de Madrid (452 milions), Vila-real FC (267,4 milions d'euros), RCD Espanyol (173,7 milions)... Que hi ha una falla en la gestió també ho veiem en l'evolució del compte de resultats global en els darrers anys, amb uns ingressos sempre abatuts per unes desmesurades despeses d'explotació: pèrdues de 209 milions d'euros la temporada 2006/07, de 319 milions la 2007/08, de 274 milions la 2008/09 i de 285 milions la 2009/10, la darrera que ha estat objecte d'estudi.

Una de les raons d'aquest lamentable rendiment de la lliga de les estrelles és el cost del factor treball respecte dels ingressos: clubs com el Real Madrid i el FC Barcelona arriben a una ràtio del 64% i 77%, respectivament, que ja no serien recomanables, però és que entre els modestos hi trobem casos com el Getafe CF (124%), el Real Zaragoza (145%) o el Racing Santander (114%) i altres, totalment forassenyats. El doctor Gay de Liébana assenyala: “El factor treball és excessivament alt, i en el futbol ha passat com en altres sectors, que el salari és alt i la productivitat baixa”. Així, a la lliga, “convindria que els jugadors guanyessin menys perquè fos competitiva”. Per la seva banda, l'advocat i exdirectiu del FC Barcelona Josep Cubells creu que “amb límits com ara un topall del 60% per a la massa salarial, tindríem una mesura efectiva de control sobre el sobreendeutament, per sanejar l'economia dels clubs”.

Parlem de més de 1.600 milions d'ingressos, però com estan repartits? Més de la meitat se'ls enduen els dos grans, Barça i Madrid, amb la qual cosa, conclou Gay de Liébana, una de les coses que necessitaria la lliga per ser més racional és “un repartiment més equitatiu dels ingressos”: “No pot ser que els dos de dalt els tinguin exageradament grans i els altres ridículs”. Això queda perfectament reflectit en els ingressos per drets de retransmetre per televisió els partits: el Barça s'endú 157,6 milions (26,3%) i el Real Madrid, 136,2 milions (22,7%), deixant per a la resta les escorrialles, amb equips com l'Espanyol, que només pot aspirar a 19,2 milions del pastís (3,2%), o el Getafe, a 6 milions (1%), d'un total per a la lliga de gairebé 600 milions. Són moltes les veus, a banda de la majoria de clubs de primera, que demanen un repartiment més generós als petits, però altres creuen que cobra més qui més expectatives genera, com Josep Cubells: “Poden dir que aquí estan mal repartits els drets de l'audiovisual, però és que és pel fenomen del Barça i el Madrid: només aquests equips fan rendible el futbol a la televisió. És la llei de l'oferta i la demanda, i al club gran no se'l pot perjudicar si és el que genera la demanda”. Si anem a la Premier League, on més generosa és l'aportació de la televisió als comptes dels clubs, trobem que el principi és compensar els petits perquè puguin competir en més bones condicions amb els grans. Així, el totpoderós Manchester United accepta cobrar 120 milions d'euros, un 8% del pastís, perquè el modest Wigan, amb 40 milions i un 3,5% del pastís, pugui donar guerra.

És clar que bona part dels problemes econòmics de la lliga se solucionarien si aquesta fos capaç d'obtenir més guanys per aquest concepte. La lliga del campió de la Champions League i de la selecció campiona del món cobra per drets de televisió la meitat que la Premier. Segons el doctor Gay de Liébana, “no pot ser que els drets siguin gestionats per cada club; cal centralitzar-ho i saber vendre els partits a l'estranger, a mercats amb molt potencial, com el del conjunt dels països asiàtics”.

També la lliga espanyola necessitaria emmirallar-se en els models que ara mateix es consideren de més futur, els d'Alemanya i França. La transformació de la competició alemanya és evident des del darrer mundial, quan amb la remodelació dels estadis va assolir atreure de nou el públic als estadis, convertits ara en una mena de santuaris amb atraccions al voltant del terreny de joc per generar més negoci. I no per això van caure en un cofoisme malgastador, sinó més aviat van afermar el seny en la inversió en jugadors. A la Bundesliga, el cost del salari no supera el 54% dels ingressos i amb prou feines trobaríem un parell de clubs amb problemes de solvència. Clubs com el Bayern Munich han assajat amb èxit l'experiment d'introduir en l'accionariat grans firmes comercials, com ara Audi o Adidas, que poden donar solidesa.

En el cas de França, el model de societat anònima ha esperonat el rigor en la gestió, com ho reflecteix que el deute que arrossega la lliga sigui només de 200 milions. En els fonaments d'aquest èxit hi ha la visió de fitxar joves talents del gran mercat africà, que després d'uns anys de formació poden ser traspassats al mercat europeu generant guanys interessants.

Ara caldrà veure si l'autoregulació que finalment ha adoptat la Lliga de Futbol Professional, seguint les recomanacions de la UEFA, aconsegueix l'objectiu de fer sostenible el futbol espanyol. El nou reglament de control econòmic, que s'anirà aplicant progressivament fins a ser definitivament implantat la temporada 2014-15, es proposa assolir fites tan importants com que el deute net d'un club no pugui superar en cap cas el 100% dels ingressos totals i que les despeses relatives al pagament de fitxes de jugadors i cos tècnic no s'enlairin per damunt del 70%.

Així mateix, el nou cos normatiu obligarà els clubs a presentar estats financers anuals auditats i el seguiment de riscos d'entrar en una situació de desequilibri econòmic. Als clubs que no compleixin, segons aquestes regles, se'ls podria impedir inscriure jugadors, o el mateix equip, en la competició, ser-ne expulsats o baixar a segona divisió. També es preveuen altres mesures punitives, com ara la pèrdua de punts o sancions econòmiques.