“L'entorn m'ha ajudat a llançar-me a la piscina”, explica Mercè Mascaró, fundadora de la marca de roba per a nadons laMima. El mateix any que va acabar la carrera d'arquitectura (2007), es va matricular a un curs de patronatge, i durant any i mig va estar compaginant els estudis amb la feina d'arquitecta. El disseny de moda ja feia algun temps que li interessava i de fet havia posat en marxa una firma de roba per a noies, però la seva intenció era dedicar-se professionalment a projectar edificis. Però l'esclat de la bombolla immobiliària no li ho va posar gens fàcil. “Vaig decidir deixar la feina perquè veia que les possibilitats de continuar eren minses i l'arquitecte per a qui treballava m'ho va agrair: ja no tenia feina per a mi”, explica Mascaró. I en aquestes circumstàncies va optar per convertir-se en emprenedora d'un camp aparentment molt allunyat de l'arquitectura però on ha sabut trobar punts de connexió. “De la meva formació d'arquitectura he après a pensar què faig abans de dissenyar, i així ho aplico a les peces de roba”, explica Mascaró. A més del disseny, va fer el mostrari i va gestionar la producció i, una vegada tot llest, va anar porta per porta a vendre els seus dissenys, que avui ja són a les botigues.

Mercè Mascaró es resisteix a pensar que ha deixat l'arquitectura per sempre.

Nuria Jorge feia sis anys que era a Barcelona exercint d'arquitecta i alguns més que havia sortit del seu Burgos natal per estudiar la carrera a Valladolid. “Parlo català i em sento plenament integrada a Catalunya”, explica Nuria. I ho fa des de Burgos, on ha tornat per fer un projecte de fi de postgrau a l'Instituto Tecnológico de Castilla León (ITCL). Quan es va quedar sense feina va decidir millorar la seva formació també amb l'objectiu d'explorar altres camps de la professió més enllà dels projectes immobiliaris. Ha fet un màster d'edificació a l'Escola Politècnica i, en lloc de fer una tesina, ha optat per un projecte que la torni a vincular al món laboral. Entre les diferents opcions que se li van plantejar ha preferit tornar a casa per sondejar les possibilitats de feina que hi troba.

De moment, l'experiència també ha significat una porta oberta al camp de l'eficiència energètica, un espai en què alguns arquitectes estan buscant el seu futur. Està treballant amb enginyers i té entre mans la reforma d'una planta embotelladora d'aigua. “És una feina pluridisciplinària que m'està obrint nous horitzons professionals”, explica Nuria Jorge. No obstant això, la jove viu amb una certa decepció la fi de la seva aventura catalana. Va arribar a Barcelona el 2005 amb la il·lusió dipositada en una ciutat que oferia moltes oportunitats. Va treballar amb l'arquitecte Albert Viaplana en el desenvolupament de la plaça Europa i en el despatx M1441. Nuria Jorge, però, no dóna per tancada aquesta etapa.

El juliol del 2008, un mes abans de l'esclat de la crisi financera, Adrià Carbonell va obrir el seu propi despatx d'arquitectura a Barcelona. Fins aleshores havia treballat per a importants firmes del sector, però la consecució d'un ambiciós projecte li va permetre fer un pas llargament anhelat. Tanmateix, no va ser com esperava. Aquell encàrrec es va cancel·lar i altres clients que van venir després van desaparèixer, i li van deixar només deutes. “L'emancipació només m'ha portat decepcions, frustracions, maldecaps i greus problemes econòmics”, diu Carbonell, que no amaga un cert ressentiment. La situació era límit i calia prendre decisions. Segons ho va veure, si volia seguir fent d'arquitecte havia de marxar a fora; de fet era una idea que li rondava pel cap des que va acabar la carrera: “Aquí està tot mort i vaig començar a mirar possibles destinacions a qualsevol part del món”. L'única premissa era que fos un projecte laboral engrescador i que li permetés desenvolupar un vessant acadèmic: “M'agrada combinar la praxi amb la reflexió”. La idea del Líban va començar a agafar força però finalment una juguesca del destí l'ha portat a Doha (Qatar), on va arribar el seu currículum no se sap ben bé com. Fa tres mesos que hi és i encara és aviat per fer valoracions, es vol donar temps. ”Quan surts t'adones que la crisi està molt focalitzada a casa nostra”, diu. A les nits encara treballa per al despatx que ha deixat obert a Barcelona.

Aina Mir va acabar la carrera d'arquitecta un any abans que la crisi comencés a fer acte de presència. Ja en feia quatre que compaginava els estudis amb pràctiques a diferents despatxos petits, així que una vegada va tenir el títol universitari va decidir fer el salt a un despatx més gran amb 120 arquitectes en plantilla i amb projectes de gran envergadura amb els quals podia créixer professionalment.

Tot i que va haver d'acceptar ser contractada com a autònoma, el primer any va ser molt enriquidor: va aprendre molt i va créixer com a professional. Però aviat van començar els acomiadaments, la pressió en el despatx era ben patent i la seva feina era més pròpia d'una aparelladora que d'una arquitecta. Finalment l'any 2010 van prescindir dels seus serveis i amb la petita indemnització i uns pocs mesos d'atur es va dedicar a replantejar-se la seva professió. “Aquest temps em va servir per pensar si estava disposada a caure en l'error d'acceptar sous indignes i feines sense valor o si fer un canvi”, explica.

Així que va fer de la seva altra passió, la cuina, la seva nova manera de viure. Inicialment es va dedicar a impartir classes culinàries als centres cívics, però després ha engegat un projecte innovador que consisteix a preparar carmanyoles amb menjar casolà per a tota la setmana i portar-los al domicili o a la feina dels clients. Mir reconeix que les expectatives per tornar a fer d'arquitecta ara són molt baixes. “M'agradaria fer alguna cosa per mi mateixa; ara el meu món és la cuina”, diu.

De quasi una trentena de projectes l'any, la majoria de nova construcció, a només cinc, i el 100% dedicats a rehabilitació o a redactar dictàmens tècnics. Aquest és l'abans i el després en el despatx de l'arquitecte Àlex Martin. El punt d'inflexió, sens dubte: la crisi. “La feina creativa s'ha acabat, tot el que faig són temes de compliment de normativa i reformes integrals d'habitatges. És el mateix que feia quan vaig acabar la carrera”, explica Martin, que amb més de quinze anys de trajectòria professional veu com la seva professió s'esfuma.

Els clients que arriben són bàsicament familiars i amics, i sort que d'això va ben servit per poder mantenir una infraestructura que ara és molt petita, bàsicament ell, però que en temps de bonança havia arribat a tenir, amb un soci, quatre estudiants i un col·laborador treballant.

Les perspectives són poc engrescadores. Martin creu que els despatxos d'arquitectes com el seu serà molt difícil que tornin a construir obra nova, perquè els grans grups absorbiran els nous projectes quan es recuperi l'activitat. “Em sento com una botiga que ha de competir amb El Corte Inglés”, diu, i assegura que es va donar de termini aquest estiu per engegar un pla per reinventar-se.