Warren Buffet, president del conglomerat empresarial Berkshire Hathaway i el tercer home més ric del món segons la revista Forbes, va demanar el 15 d'agost que els Estats Units deixin de “mimar” amb exempcions fiscals les grans fortunes i va instar els líders polítics del seu país a augmentar els impostos a multimilionaris com ell, que l'any passat només va pagar en impostos 6,9 milions d'euros, un 17,4% dels seus ingressos, mentre que els treballadors de la seva firma van tributar a una mitjana del 36%. Iniciatives semblants de gent amb ingressos alts que reconeixen que paguen poc i insten els governs a cobrar-los més -això sí, de forma temporal mentre duri la crisi dels dèficits públics- han sorgit a Europa: els principals empresaris francesos demanen que es creï una contribució extraordinària perquè els rics contribueixin a sortir de la crisi, i l'endemà el govern anuncia un nou paquet de mesures que inclou una taxa “excepcional” del 3% dirigida a gravar les rendes que superin els 500.000 euros anuals, i un grup de rics alemanys es declara disposat a pagar més per l'IRPF. A l'Estat espanyol no ha sortit cap iniciativa empresarial oferint pagar una mica més, però el president de la patronal CEOE, Joan Rosell, diu que en moments “excepcionals s'han de fer coses excepcionals”, que als que tenen les rendes més altes cal demanar-los sacrificis i que “és més fàcil jugar amb l'IRPF”, i s'oposa al ressuscitament de l'impost sobre el patrimoni només per a les grans fortunes que planteja el PSOE.

Jugar amb l'IRPF -sobretot si no es toca la tributació de les rendes de capital a tipus fix- és la millor manera que els milionaris es facin els solidaris a un cost baix i que els governs venguin el missatge que també carreguen el cost de les retallades als que més tenen. Perquè, com explica Buffet, si paga la meitat d'impostos que els seus empleats és perquè les rendes altes no tributen al tipus progressiu de les rendes de treball sinó al tipus fix del 15% que s'aplica als dividends. I això passa pertot. A l'Estat espanyol, la fiscalitat de les grans fortunes orbita sobre l'impost sobre societats, amb un tipus fix general del 30%, i sobre la tributació per estalvi en l'IRPF -a partir dels 6.000 euros al tipus fix del 21% independentment del volum, mentre que les rendes de treball ho fan a un tipus progressiu fins al màxim del 45% (49% a Catalunya).

El 2008 hi va haver 8.077 declaracions de l'IRPF amb base imposable superior als 600.000 euros. Aquell any, les rendes d'estalvi (que inclouen els dividends) tributaven al 18% i la resta a un màxim del 43%, però els 3.149,7 milions d'euros que van pagar aquests contribuents van representar un tipus mitjà efectiu del 27,6% de la base liquidable, i la mitjana de tots els que van fer declaració va ser del 18,3%.

L'any 2009, els 6.829 contribuents que van declarar uns ingressos superiors a 600.000 euros van pagar 2.631,2 milions d'euros, un 30,8% de la base liquidable sotmesa a gravamen, contra una mitjana del 16,4%. És el resultat que la majoria de la base liquidable, el 64,8% (5.518,5 milions d'euros), va tributar per estalvi al 19-21% per cent, i la resta (4.056 milions), al tipus progressiu general. Això contrasta amb la mitjana dels contribuents, que tributen a tarifa d'estalvi el 9% de les rendes i el 91% a tarifa progressiva.

Buffet proposa elevar el gravamen sobre les bases imposables superiors, “incloent per descomptat dividends i guanys de capital”. L'impacte en la recaptació de gravar més els dividends és molt més gran que apujar una mica els trams generals de les rendes més altes: si aquestes haguessin tributat al 45% el que van declarar com a estalvi l'any 2009, Hisenda hauria ingressat 1.324 milions d'euros més; apujar-los tres punts (del 45 al 48 per cent) el tipus general hauria aportat 122 milions d'euros anuals més, una misèria en comparació amb l'increment de la recaptació en més de 2.000 milions d'euros en sis mesos que va representar la pujada de l'IVA del 16% al 18%.

És el que passa amb la pujada estètica francesa, ja que el govern calcula que amb l'impost excepcional recaptarà uns 200 milions d'euros anuals. De la mateixa manera, el pla del govern italià aprovat pel Senat dimecres passat inclou un impost del 3% sobre les rendes superiors a 300.000 euros, amb el qual recaptarà 53,8 milions d'euros l'any que ve, mentre que preveu un ingrés extra de 4.236 milions d'euros apujant l'IVA un punt, fins al 21%.

Sembla clar que les iniciatives governamentals sobre impostos als rics pràcticament només serveixen de vaselina per introduir més retallades a la resta de contribuents. L'expert en fiscalitat del Consell General de Col·legis d'Economistes, Leopoldo Pons, assegura que la recuperació de l'impost de patrimoni espanyol no tindrà un gran impacte recaptatori, però es convertirà en un “factor legitimador” per portar a terme altres canvis necessaris per reduir el dèficit, i aposta per una pujada del 21% al 25% de la fiscalitat de l'estalvi, dels impostos especials i de l'IRPF pels que tributen entre 36.000 i 90.000 euros, sense descartar una pujada de cinc punts en l'impost de societats per a les grans empreses. El portaveu de l'Organització d'Inspectors d'Hisenda, Francisco de la Torre, està convençut que caldrà tocar els impostos d'aquí a l'any 2013 per complir amb la reducció del dèficit, i recorda que l'IRPF i l'IVA són els grans impostos recaptadors.

De la Torre explicava el maig del 2009 en una ponència sobre la tributació dels grans patrimonis: “L'IRPF no és un bon instrument capaç de mesurar la capacitat contributiva dels grans patrimonis. Els titulars de grans fortunes poden determinar quins ingressos percebran directament com a persones físiques i quan, motiu pel qual la seva contribució vindrà determinada per altres impostos.” La càrrega fiscal d'aquests contribuents ve determinada per la imposició patrimonial -que, un cop suprimit l'impost del patrimoni, queda reduïda a l'impost de successions i donacions amb bonificacions del 95 al 99 per cent- i la suportada per les societats que controlen o de les quals es beneficien. Per tant, la fiscalitat de les grans fortunes està molt relacionada amb la tributació de les grans empreses i de les societats hòlding i patrimonials que les controlen.”

I la tributació és molt inferior al tipus teòric perquè les grans empreses tenen moltes eines de planificació fiscal. Aquest agost, el sindicat de tècnics d'Hisenda Gestha va recordar que encara que el tipus general de l'impost de societats és del 30% per a les grans empreses i del 25% per a les pimes, el tipus efectiu és finalment inferior per a les companyies de major grandària, “gràcies als seus serveis legals especialitzats que els permet aprofitar al màxim els avantatges fiscals com la llibertat d'amortització, les fusions, les escissions o les entitats de tinença de valors estrangers, fórmules que no utilitzen les pimes, i fins i tot acostant-se o passant els límits legals amb subterfugis d'evasió fiscal en paradisos fiscals”. El 2008, les microempreses que van facturar entre 6.000 i 60.000 euros van tributar a un tipus efectiu del 23,9%, mentre que les empreses que van ingressar entre 6 i 12 milions d'euros ho van fer al 21,2% i les que van facturar més de 180 milions van tributar al 19,5%.

A més, els grans patrimonis estan invertits en societats amb una tributació molt menor, com l'1% en l'impost sobre societats que paguen els beneficis de les societats d'inversió de capital variable (Sicav). [vegeu la plana següent]