“A partir d'ara l'esforç d'acollida es reduirà en favor del d'integració”
El ritme d'arribada de persones ha baixat moltíssim, tot i que en continuen arribant, a vegades no del seu país d'origen sinó d'altres llocs, de la mateixa manera que les persones que marxen d'aquí no totes tornen al seu país d'origen: algunes se'n van a altres llocs de l'Estat espanyol o cap a Europa. També s'ha de tenir en compte el fenomen de la nacionalització. Hi ha molta gent que desapareix de les estadístiques dels estrangers perquè aconsegueix la nacionalitat. La suma i la resta de tots aquests moviments fa que hi hagi menys immigrants aquest any que l'anterior.
Les dades que tenim són de l'any 2010 i diuen que el nombre de persones procedents de l'Equador es va reduir de 10.000, les de Colòmbia de 3.500, les de Bolívia de 3.100, les de l'Argentina de 3.044 i després ve el Brasil, el Perú, França, l'Uruguai i Alemanya. Però torno a dir que és la suma de tres factors: els que tornen al seu país, els que marxen a un altre lloc i els que es nacionalitzen.
No hi haurà un canvi de fons perquè d'immigració sempre n'hi haurà. Per tant, de polítiques d'acollida se'n continuaran fent, tot i que segurament s'han de redimensionar en funció de la quantitat de persones que arriben. El que ens permet la situació actual és que ens puguem centrar més a treballar la integració. No deixem de tenir més d'un milió de persones d'origen estranger a Catalunya. Encara que alguns milers de persones marxin, seguirem tenint aquests reptes per la gran majoria que es queda aquí, que té feina. La gent emigra una vegada, però li costa molt emigrar una altre cop. A la gent no li agrada el nomadisme.
El crac de la construcció ha estat nefast per a moltes persones que havien arribat aquí per fer de paleta i s'han quedat sense feina i sense perspectives de recuperació a curt termini. També n'hi ha molts que estaven contractats en feines molt bàsiques i altres que han caigut en l'atur perquè van ser els últims d'arribar a l'empresa i els primers de ser acomiadats. En canvi, en el sector de l'hoteleria i el turisme en general, l'ocupació s'ha mantingut. També hi ha molta gent en el comerç i altres indústries que conserven la feina.
És difícil pensar una altra cosa. Sempre hem estat un país d'acollida i, si tenim un índex de natalitat tan baix com tenim, és lògic que si volem rejovenir la població i si volem tenir treballadors per a la nostra economia, i pensant a més llarg termini, que algú ens pagui les pensions, doncs necessitarem gent. La perspectiva és que, quan l'economia es recuperi i es comenci a generar riquesa, tornarem a tenir immigrants.
Aquí es nota el treball que fem entre tots. A Catalunya hi ha una enorme xarxa de solidaritat i de treball en favor de la cohesió social: des de les més petites entitats de barri fins al treball dels ajuntaments, més professionalitzat, i el que fem des de la Generalitat donant suport a les entitats i els ajuntaments. Sense tota aquesta feina moltes vegades voluntariosa la situació ara mateix seria ben diferent. Hi ha punts calents, certs barris on la convivència és més difícil, però allà sí que hi ha un treball més intensiu que impedeix que hi hagi una conflictivitat més alta. Penso que tot aquest vot xenòfob que hi ha és més una reacció d'impotència davant una situació econòmica com la que vivim i la necessitat de trobar un responsable, que no un sentit contrari al fenomen de la immigració en si.