La crisi obliga una part dels immigrats a emprendre el viatge de retorn
La persistència de la crisi està castigant especialment els residents estrangers i molts ja han començat a fer les maletes per cercar noves oportunitats en altres llocs. La marxa dels immigrats ha reobert el debat sobre la baixa natalitat i sobre si en un futur l'economia catalana necessitarà noves incorporacions
Davant la persistència de la crisi i les escasses expectatives de millora del mercat laboral en els pròxims mesos, molts immigrats estan optant per la tornada. A Barcelona, l'any passat uns 10.300 estrangers van fer les maletes i es van donar de baixa del padró. A Catalunya, el retorn, que es va detectar el 2009 però s'ha anat compensant amb l'entrada de nous efectius, tindrà enguany un saldo negatiu per primera vegada des de fa dècades.
L'INE (Instituto Nacional de Estadística) estima que a Catalunya la relació entre fluxos d'entrada i sortida amb l'exterior significarà enguany una pèrdua de més de 82.000 persones, quan el 2010 se n'havien guanyat prop de 9.800. La diferència és substancial, però l'INE no es queda aquí i preveu que, si persisteixen les actuals condicions econòmiques, en una dècada l'escapada podria ser antològica: de 630.000 persones. Cal recordar que el boom de la immigració va portar a Catalunya al voltant d'un milió de persones en una dècada.
Cert que hi ha catalans que marxen fora a la recerca d'oportunitats laborals millors, però la immensa majoria són estrangers que fan les maletes, sobretot els més joves. I és que l'atur està fent estralls en aquest col·lectiu. Segons l'enquesta de població activa corresponent al tercer trimestre del 2011, dels 3,8 milions de persones en edat de treballar que hi ha a Catalunya, 698.200 són estrangeres (un 18%) i 251.400 estan aturades. La taxa d'atur estrangera és del 36%.
El cas és que, atesa la baixa natalitat, si l'estampida dels immigrants es confirmés, la població total de Catalunya retrocediria de més de mig milió d'habitants en una dècada, també segons l'INE.
Ara bé, no sembla probable que aquest escenari tan dràstic s'acabi fent realitat. La majoria dels estudiosos de les dinàmiques poblacionals consultats s'inclinen per una reducció més moderada en el nombre d'estrangers. Sustenten aquest pronòstic en l'evidència que la major part de la immigració ha vingut per quedar-s'hi. És el que sol passar. “Costa molt fer les maletes una vegada, i dues és encara més complicat”, comenta Xavier Bosch, secretari general per a la immigració de la Generalitat. Per la seva banda, Andreu Domingo, vicepresident del Centre d'Estudis Demogràfics (CED), pensa que el passat sol ser el millor aliat a l'hora de fer pronòstics i recorda que l'únic període amb saldo negatiu en la història de Catalunya va ser el que va de l'any 1980, quan va tocar fons la crisi de finals dels setanta, al 1985, i en total van marxar unes 90.000 persones; per això limita a un quinquenni aquest fenomen.
Si fos així, l'impacte no seria tan notable com el que preveu l'INE. Però és clar que el factor determinant serà l'evolució econòmica. Així ho veu Mireia Ferré, demògrafa de l'Idescat. L'Institut d'Estadística de Catalunya acaba de fer públiques les projeccions de població activa 2021-2041, que també auguren possibles evolucions del que està passant a partir de tres escenaris diferents, i la variable principal és el comportament de la immigració. “Pensem que el descens de la immigració es produirà a curt termini i que després tornarà a pujar, però ens resulta difícil saber quan ni amb quina intensitat”, assegura Ferré. El que tenen clar és que el saldo de la immigració, en la mitjana anual dels anys d'estudi, serà positiva, sigui de 21.000 persones any, en l'escenari més baix, de 40.000 en l'intermedi i de 60.000 persones en el més alt. I aquest convenciment es basa en el fet que els joves que s'estan incorporant al mercat de treball, que pertanyen a les anomenades generacions buides perquè són fruit d'una progressiva disminució de la natalitat, són cada cop menys i insuficients per suplir els que es van jubilant.
El 1975 van néixer uns 112.000 nens a Catalunya, va ser la quota més alta de l'anomenat baby boom. Ara tenen 36 anys i estan en plenitud laboral. Tan sols dues dècades després, l'any 1995, Catalunya va registrar el nombre més baix de naixements: prop de 54.000 infants en un any. Ara tenen 16 anys. La generació menys abundosa de Catalunya s'està formant per aterrar en el mercat laboral o, en alguns casos, ja ha començat a trucar a la porta de les empreses en una conjuntura poc favorable. Si es vol, la lectura positiva és que com menys incorporacions hi hagi a la població ocupada menor pressió hi haurà per als indicadors de desocupació, en un moment que estan disparats, però aquesta interpretació canviarà radicalment quan la situació variï de signe.
L'estudi de l'Idescat assenyala que “el creixement de la força de treball serà molt més baix que la dècada passada o fins i tot podria arribar a decréixer. La incertesa de com evolucionarà el mercat de treball dibuixa una forquilla que va des d'un creixement net de 192.000 actius (fins l'any 2021), en cas que es redreci la situació econòmica, fins a un decreixement net de 83.000 actius si es manté la situació actual d'estancament de l'activitat econòmica”. En qualsevol cas, sembla raonable pensar que qualsevol escenari d'estabilitat o de creixement necessitarà aportacions de l'exterior. Cal pensar que en la primera dècada del segle la força de treball de Catalunya va créixer de 800.000 efectius i que la meitat dels nous llocs de treball van ser ocupats per immigrats.
El catedràtic d'economia aplicada de la UAB, Josep Oliver, no té cap dubte que amb la recuperació es farà palès “el forat demogràfic” que s'arrossega com a conseqüència de la baixa natalitat i ja vaticina un nou “xoc immigratori” a mitja dècada.
Als demògrafs aquest tipus d'afirmacions els provoca un cert calfred. El fet que s'agafin les piràmides de població per provocar un estat d'alerta o preocupació ho troben injustificat i gratuït. “Portem un segle pendents catàstrofes que no es compleixen”, explica Julio Pérez, demògraf del CSIC (Centre Superior d'Investigacions Científiques).
En un article publicat al número de setembre del 2010 de la revista Quadern d'Acció Social i Ciutadana, l'investigador del CED Amand Blanes rescata una projecció feta a principis dels noranta que pronosticava un rebrot demogràfic per al 2010 com a conseqüència principalment de la recuperació de la fecunditat. Finalment el creixement ha vingut, però, motivat per un boom migratori d'unes dimensions impossibles de preveure. “Les projeccions parteixen d'una mentida perquè sempre adverteixen que són vàlides ‹si res no canvia›”, explica Andreu Domingo.
Per al vicepresident del CED, al contrari del que se sol donar com a inqüestionable, la demografia no és el factor més determinant i, en aquest sentit, refusa que el boom que hem viscut en la primera sigui pel descens de la població autòctona, ja que s'ha produït quan les generacions més ben assortides de la història estaven en el mercat laboral. Per a Domingo, l'arribada d'immigrants es produeix quan els babyboomers, que conformen la generació de nois i noies més preparada de la història, troben feina qualificada i s'emancipen. És aleshores que el país necessita treballadors per a llocs de baixa qualificació i per a tasques domèstiques que no cobreixen els locals. Després, la mateixa arribada d'estrangers alimenta la maquinària. Josep Oliver estima que aproximadament la meitat del creixement de l'economia catalana durant els anys de bonança era fruit de l'impacte del boom migratori.
Així doncs, tot i que Andreu Domingo no nega que l'efecte de les generacions buides es deixarà sentir, pensa que per saber quines seran les necessitats de noves onades migratòries, més que mirar les projeccions, el més productiu i més encertat és estudiar les dinàmiques de la gent que avui forma part del país i, més concretament, dels immigrats que apostaran per quedar-s'hi i dels seus fills.
L'hora del pacte amb el diable per ser joves?
Les crides a la preocupació per l'envelliment de la societat irrita els demògrafs que advoquen per una lectura positiva del procés
Fa unes setmanes el planeta Terra celebrava que arribava als 7.000 milions de pobladors i reflexionava sobre els riscos que comporta el vertiginós ritme de creixement de l'espècie humana, que només el 2011 comptabilitzarà 135 milions de naixements i 57 milions de defuncions, és a dir, un saldo positiu de 78 milions de persones en un any, que viuran en països emergents.
A Catalunya, el problema invers, la baixa natalitat i l'envelliment de la població, també genera pensaments de preocupació concrets, com ara el sosteniment del sistema del pensions i, d'una manera més global, la decadència de la societat. Novament es constata que la demografia s'ha convertit en una font de desassossecs permanents. Però n'hi ha per a tant? Julio Pérez, de l'Institut d'Economia, Geografia i Demografia del CSIC, proposa fer un rànquing de països amb altes taxes de població gran i acarar-lo amb un altre sobre qualsevol indicador de benestar: “Els països més envellits són els que estan millor. Per què no mirem la realitat abans de parlar dels perills de l'envelliment?”, qüestiona.
El demògraf del CSIC prefereix utilitzar l'expressió “revolució reproductiva” per parlar del canvi demogràfic que estem vivint i, de retruc, treure la càrrega negativa dels termes “envelliment demogràfic”, no mancats d'intenció pels corrents natalistes que el van encunyar. Julio Pérez creu que la piràmide d'edats típica caracteritzada per una àmplia base que es va estrenyent és pròpia d'una societat poc eficient. Els països desenvolupats tenen una estructura d'edats més semblant a una punta de llança: poca natalitat i una quota important de les edats madures i avançades.
Els factors que han contribuït a aquesta estructura són una baixa natalitat -ja no cal portar molts nens al món perquè la supervivència està assegurada- i una vida més llarga -arran dels avançaments científics-. “L'eficàcia de la funció reproductora i la democratització de la possibilitat de viure totes les etapes de la vida són les claus de la revolució”, afegeix Pérez.
Les conseqüències d'aquesta “revolució” són que el ritme de creixement de la població s'anirà atenuant per la tendència del nombre de naixements i de defuncions a igualar-se. “Deixar de créixer no és una mala notícia en si mateixa, però planteja reptes”, apunta Julio Pérez. Clara Cortina, també demògrafa del CSIC, anticipa una revisió del que és la vellesa en la nostra societat: “La visió que tenim de la gent gran està condicionada per les generacions actuals i passades, però la vellesa en un futur serà molt diferent: serà gent activa que viurà molts anys amb una gran qualitat de vida”.
DEPENDÈNCIA.
Aquesta relació és determinant per preocupar-se per la sostenibilitat de la Seguretat Social? Julio Pérez pensa que la clau no està en la relació entre efectius productius i improductius, sinó en la millora de la productivitat dels treballadors: “Per què mai s'han complert els pronòstics apocalíptics que es fan? Doncs perquè mai es tenen en compte els salts en l'eficiència dels recursos, i la nostra societat sempre ha evolucionat en aquest sentit”, assegura.
