Habitualment es pensa en les entitats socials (associacions, fundacions, ONG) com aquelles organitzacions no gaire grans que apleguen les persones preocupades per una qüestió d'interès general o les que ajuden un determinat col·lectiu. Si bé aquest intent de definició seria correcte, no és pas complet. Especialment a Catalunya, les entitats no lucratives, l'anomenat tercer sector (ni l'administració, ni l'empresa), s'han desenvolupat força en els darrers anys. A més d'atendre carències i de promoure accions d'interès general, assumeixen la gestió de serveis universalitzats, són capaces de captar fons privats per atendre carències i ofereixen formació i altres serveis. El tercer sector ha emergit com un element més de promoció econòmica en la nostra societat, amb una capacitat de crear ocupació inusual en altres sectors econòmics com podria ser la indústria.

El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, en un recent Fòrum Social Pere Tarrés, afirmava que les entitats socials són una manera eficient de convertir els mitjans econòmics en resultats positius, necessaris en una societat amb recursos públics escassos. Amb pressupostos molt més ajustats que l'administració pública, presten serveis contractats per aquesta. I a més els complementen amb la contribució de voluntaris. Un bon nombre d'entitats capten donatius privats que els permeten mantenir l'estructura i atendre carències i realitzar accions de promoció social a iniciativa pròpia. La crisi ha fet valorar més el paper d'associacions i fundacions en l'assumpció de responsabilitats públiques i com a instrument perquè les persones siguem conscients de la responsabilitat que tots tenim respecte al benestar de la col·lectivitat. Deixar d'atribuir tota la responsabilitat a l'Estat i ser eficients en els recursos per atendre les persones és la concreció pràctica dels valors que ajudaran a sortir de la crisi i reforçaran la societat occidental.

Cada cop són més les persones que prefereixen fer un donatiu a una entitat social que pagar uns impostos, en certs nivells quasi confiscadors, l'ús dels quals no s'ha mostrat gaire eficaç ni eficient. En el cas català, el desencís respecte a l'ús social dels impostos és alt amb el coneixement de les balances fiscals o dels recursos que s'apliquen al nostre país respecte als que es recapten quan es marca a la declaració de la renda la creu per destinar el 0,7% de l'IRPF a finalitats socials. És en aquest sentit que l'increment de desgravacions a les donacions fruit d'una modificació de l'anomenada llei de mecenatge reforçaria la iniciativa social no lucrativa. Altres mesures econòmiques seria l'establiment d'un tipus d'IVA supeditat als serveis que les entitats presten, la qual cosa els permetria recuperar l'IVA pagat com a consumidores finals, sobrecost que llastra la seva acció general i en especial les inversions.

La confiança en la societat civil, en la iniciativa social sense afany de lucre, unida a un control rigorós que lògicament ha d'exercir un Estat, afavoriria l'acció de promoció econòmica que les entitats socials exerceixen. És bo analitzar-ho des d'una perspectiva de valors socials, però si la hisenda pública no és prou sensible a aquesta reflexió, que ho faci en termes estrictament econòmics. A Catalunya, el 2010, el tercer sector social significa un 3% del PIB i ocupa 100.000 persones, a més de l'impacte que la seva acció directa suposa. Només per aquestes dades té sentit donar suport al seu paper de promotor també econòmic.