L'inesperada amnistia fiscal del govern de Rajoy i el seu contrast amb les pujades constants d'impostos, taxes i rebuts de què són objectes els ciutadans han tornat a situar el capital en el punt de mira de l'opinió pública. Si ja semblava injust que els guanys del capital gaudissin d'una tributació més baixa que les rendes del treball, el tipus del 10% aplicat a l'amnistia encara és més polèmic. Tot plegat ressuscita l'etern debat sobre la mobilitat dels fluxos de capital, que esdevenen més volàtils, infidels, apàtrides i imprevisibles que mai.

Un conegut i cèntric hotel de Madrid és aquests dies objecte d'una negociació entre dos grups inversors. L'un, el venedor d'origen espanyol, es vol desfer dels seus immobles a l'Estat espanyol per a concentrar-se en les inversions al Carib, on espera un gran creixement de demanda turística, una forta revaloració del sòl i la futura obertura de Cuba. L'altre, el potencial comprador xinès, aspira a adquirir un immoble de prestigi a l'estranger, ben situat en una ciutat europea de referència. Tots dos il·lustren alguns moviments del capital d'avui: d'Occident cap als mercats emergents, a la recerca de rendibilitat, i des dels països emergents fins a Occident per buscar seguretat. A la Xina viuen un gran excés de liquiditat, alimentat per la seva política de tipus de canvi, que obliga el seu Banc Central a comprar sistemàticament totes les reserves de divises per evitar una apreciació del Iuan excessiva. Aquests dies la premsa econòmica es feia ressò de les intencions del fons sobirà xinès CIC de fer inversions a l'Estat. Al marge d'aquestes operacions d'alta volada, desenes o potser centenars d'empresaris xinesos miren possibles inversions a Europa amb curiositat. Per una banda, les empreses xineses tenen prou recursos per comprar els seus competidors occidentals. Per altra banda, a títol personal, els empresaris i milionaris xinesos cerquen inversions segures, més enllà de les seves fronteres.

El proper Congrés del Partit Comunista Xinès, a l'octubre, hauria de confirmar un altre lideratge per al país. La purga recent d'alguns alts càrrecs i sobretot l'exemple de la primavera àrab fan que alguns empresaris desconfiïn del procés i desitgin situar a l'estranger una part del seu capital. Els immobles a Europa, un continent estable i segur malgrat la crisi, esdevenen una inversió perfecta. En sentit contrari, hi operen i alguns inversos tradicionals del “totxo” del nostre país, ara a la recerca de “el dorado” americà. El Brasil o el Perú són alguns mercats on empreses i particulars espanyols ja apliquen el “know how” promotor i constructor per assolir rendiments que aquí són història. És evident que al nostre país li cal capital i que l'Estat ha de recaptar impostos. Els 25.000 milions d'euros i els 2.500 d'impostos que preveu l'amnistia no són gens menyspreables. Però hi ha mesures senzilles que també facilitarien la captació de capitals estrangers, sobretot dels que no cerquen tant la rendibilitat sinó la seguretat. La concessió automàtica del permís de residència és, per exemple, un estímul pels inversos no comunitaris, de ben fàcil aplicació i menys polèmic que el recurs al perdó fiscal.