Partim de la base que reconec, com gran part de la societat catalana, que Espanya no té cap projecte de futur i que el dia d'avui no és només una pèrdua constant de recursos (que són sovint malbaratats sense sentit), sinó una permanent falta de respecte a la convivència i la cultura catalana. Accepto que cada cop que parla algú del PP, el grau d'independentisme (el meu personal i el de la majoria de la societat) puja una mica més i no puc comprendre la falta d'intel·ligència que els porta a ofendre i ofegar contínuament l'única font de riquesa que encara els queda. Vénen ganes de marxar.

Com que en aquest punt ja hi estem la majoria d'acord, no cal aprofundir-hi més. Ara m'agradaria saber quins plans tenim un cop declarada la independència per fer de Catalunya un país amb futur. Ens sabrà greu reconèixer-ho, però crec que malauradament en els últims 15 o 30 anys hem tingut un model econòmic i social massa semblant al dels nostres futurs veïns. Potser no en la mateixa mesura, però també tenim la nostra bombolla immobiliària, les caixes pendents del rescat, el deute públic que ha crescut exponencialment, les obres públiques que han triplicat el pressupost (inclosa la línia 9, que ara sembla que es pot substituir per una bona xarxa d'autobusos) i la nostra bona dosi de corrupció política i social a tots els nivells: des d'un exconseller d'Interior imputat per contraban, fins a milers de pacients “morts” que regularment van a la farmàcia. Tenim un problema d'ensenyament gravíssim, que va més enllà del tema de la llengua vehicular fins al punt d'un abandonament escolar dels més alts d'Europa i un teixit productiu que no s'ha modernitzat. I últimament sembla que tenim una sola proposta per a recuperar-nos de la crisi (Eurovegas) que ens allunya d'un model econòmic avançat i ens aboca definitivament a un turisme de sol i platja que, personalment, em sembla del tot desmotivador. I encara ens falta un altre punt, gairebé tant important o més com el que hem dit fins ara: que tots plegats ens convencem que ens calen sacrificis immensos, grans esforços i molta feina de tots per recuperar el ritme i igualar les economies europees més avançades o, si no, correm el risc de convertir-nos en un altre país de mà d'obra barata en què hi hagi pocs drets socials.

Per tant, potser que a més de demanar la independència, comencem tots a pensar urgentment què farem amb tots aquests problemes i com construirem un país per al futur, si és que en tenim la ocasió. Massa vegades, quan sorgeix aquesta pregunta, la resposta és “no importa, si s'han de malbaratar els diners allà, millor que ens els quedem i ja els malbaratarem nosaltres mateixos”. Però aquesta resposta és el que els castellans en diuen“pan para hoy y hambre para mañana”, una trista solució que ens tornarà a deixar a la intempèrie al cap de molt poc temps. I, a més, els projectes que no tenen una visió clara per al futur perden empenta molt aviat i es transformen en una eterna lluita de poders.

Per tant, perdoneu que citi una frase, que ja ha estat sobradament utilitzada, d'un president que amb els anys ha perdut el seu glamur però que em sembla que és més indicada que mai: “no és hora de preguntar-nos què pot fer el país per nosaltres sinó què podem fer nosaltres per al nostre país”.