La mobilització de la Diada ha marcat un punt d'inflexió per a una part important de la societat civil catalana, després d'anys de creixent consciència nacional arran de les consultes sobre la independència, la sentència de l'Estatut i sobretot la crisi econòmica. Els matrimonis acostumen a trontollar en temps de penúria i això sembla passar avui dia en la sempre difícil relació entre Catalunya i Espanya: per uns, una parella forçada per la història; per d'altres, un matrimoni natural i per sempre. En qualsevol cas, no deixa de sorprendre que el debat més intens sobre la independència es produeixi en un dels moments àlgids de la globalització i de major dependència de l'exterior. En les pròximes setmanes es concretarà el rescat de l'Estat espanyol, que servirà després per als rescats interns sol·licitats per Catalunya i altres comunitats. Tots participem indirectament en un partit que es juga a Frankfurt i Berlín, no pas a Madrid. Els greus problemes de liquiditat queden palesos en els pagaments endarrerits de la Generalitat i en l'ús dels fons de les mútues de treball per pagar les pensions a l'Estat. Els recursos acumulats durant anys amb les contribucions dels empresaris ja s'han exhaurit per pagar un sol mes els pensionistes. Amb un dèficit públic que baixa molt lentament i uns ingressos fiscals en retrocés, la situació és difícilment sostenible i exigeix aportacions des de fora que limitaran sens dubte la sobirania.

En el pla financer, la nostra dependència externa serà cada cop més forta, i no només pel rescat europeu. Els pròxims anys es preveu que els mercats emergents arribin a representar un 60% de l'estalvi mundial, enfront del 37% actual, de manera que caldrà recórrer a diners de fora per continuar creixent i generant riquesa. De la mateixa manera, els mercats de consum caldrà buscar-los fora de les nostres fronteres Els darrers mesos les empreses catalanes ja han venut més a fora que dins l'Estat. El futur augura, doncs, una major dependència exterior en tots els àmbits.

En l'etern debat sobre el dèficit fiscal català oblidem sovint que es tracta de recursos públics, impostos pagats pels catalans administrats per un sector públic que no sempre és exemple de bona gestió. Quan arreu de l'Estat proliferaven els trens d'alta velocitat buits, a casa nostra s'obria un CAP a cada cantonada, uns equipaments que, salvant les distàncies, han acabat essent poc productius. Alguns il·lustres economistes han afirmat que, en el supòsit de la independència, els danys provocats per un possible boicot als productes catalans seria inferior al dèficit fiscal que patim. La diferència entre les dues magnituds és, però, important, ja que el boicot el patirien les empreses mentre que l'escletxa fiscal la guanyaria el govern català, sense que quedi clar si el segon compensaria les primeres. És evident que Catalunya ha d'administrar més i millor els seus recursos fiscals, però sorprèn que aquest debat n'enfosqueixi d'altres, com ara el del model econòmic o el de les transferències de negoci i talent que es produeixen des de fa anys en el sector privat entre Catalunya i Espanya. Aigües de Barcelona, Seat o La Caixa tenen a Madrid importants centres de gestió i decisió, que no necessàriament tornaran a Catalunya amb el pacte fiscal o la independència. La deslocalització industrial a la Xina o de serveis a Madrid no semblen preocupar una societat que necessita, però, més que mai crear ocupació. Encara que ens deslliurem del jou de Madrid, segurament haurem de continuar depenent dels Adelson o dels Bañuelos per tirar endavant projectes i generar riquesa.