L'altre dia, a Madrid, vaig tenir l'agradable oportunitat de coincidir en unes jornades amb Alex Castellarnau, un andorrà que fa cinc anys que treballa a Ideo, una de les empreses d'innovació més famoses del món i de què aquí he parlat un munt de vegades. L'Alex va intentar explicar-nos el perquè dels insòlits nivells d'innovació que es donen al Silicon Valley californià. Una de les explicacions que va donar estava centrada en el concepte d'innovació disruptiva. Entenem per disrupció el trencament de les regles essencials d'un mercat o indústria, donant peu a conceptes radicals i anticonvencionals. Es pot innovar disruptivament en tecnologia, en serveis, en producte o en model de negoci. Skype, Nespresso, les Nintendo Wii, els LED o els ordinadors silenciosos d'Apple són bons exemples de disrupció.

L'Alex Castellarnau ens va dir que no era possible innovar de manera disruptiva si a l'empresa no es desafiava constantment l'statu quo, és a dir, l'ordre establert de les coses o la normalitat. Suposo que els més de dos-cents assistents (gairebé tots botiguers o directius de centres comercials) hi devien arrufar el nas. Si una cosa no sabem fer en aquest país és precisament desafiar l'ordre establert. Encara ens fan molta por les jerarquies, els caps omnipotents i les “regles del joc”. En aquesta part del món el que sabem fer és dir que sí a tot, fer la pilota i no buscar-nos complicacions. Ens fa molta por el conflicte que deriva de plantar cara al qui te el poder. És clar que no es tracta de carregar-se l'statu quo a seques: la qüestió és que per innovar de manera disruptiva cal aprendre a carregar-se el que ja existeix, i veure què passa. Les empreses innovadores aprenen constantment perquè posen en marxa experiments arriscats que, algunes vegades, suposen èxits aclaparadors... Resulta que a Ideo, a Google, a P&G i a gairebé totes les empreses altament innovadores hi ha equips de gent que tenen permís per desobeir, pensar diferent que els que manen i fer allò que considerin oportú per tal de descobrir camins diferents i assolir fites de caràcter disruptiu.

Segur que molts amics lectors deuen pensar: amb l'estat actual de coses només em faltaria a mi tenir una pila de gent a la meva empresa que es dediqués, en comptes de pencar i vendre, a desafiar l'autoritat i a fer les coses que els passin pel cap. D'entrada, aquesta queixa sembla lògica. Però aleshores, per què és una pràctica habitual a moltes de les firmes més reeixides del món? Perquè són americanes? Què passa, que aquí això no ho sabem fer? Per què els experts de Harvard recomanen que almenys una part de l'empresa excel·leixi en discovery skills (observar, preguntar-se coses, fer treball en xarxa, experimentar i crear associacions noves)? Massa empreses de les nostres contrades se centren tan sols en les anomenades delivery skills (controlar, supervisar, executar...)

A molt poques empreses catalanes he vist fer pràctiques semblants. Els manresans d'AUSA em van explicar que quan es crea un equip de projecte per una idea nova, l'equip està autoritzat a demanar qualsevol informació i desafiar les regles de l'empresa. És allò de “més val demanar perdó que demanar permís...”