Tot just acabem de saber els sorprenents resultats de les eleccions catalanes i encara no és clar quin govern es podrà formar. Avui és el dia en què tothom ha guanyat les eleccions i toca marcar territori a cop de titular, potser seria més fàcil negociar la formació de govern si s'espatllessin totes les càmeres de televisió alguns dies. El cas més paradoxal seria el d'Esquerra Republicana, que malgrat que podria ser el veritable vencedor de les eleccions, havent multiplicat vots i diputats, sembla que es troba més confortable a l'oposició que al govern i no sembla voler canviar ni una coma del seu programa electoral. La raó d'aquest fet pot ser fàcil d'imaginar: en els darrers 10 anys, Esquerra al govern perd la meitat dels diputats i a l'oposició en guanya el doble, per tant, no hi veu cap benefici, a assumir la gestió del país i les decisions incòmodes. Aquest mateix efecte també podria explicar la davallada de Convergència: malgrat que a la seva campanya intentava aglutinar les aspiracions del catalanisme, possiblement ha patit el desgast de les retallades. Veient aquests resultats queda el dubte de si el catalanisme és una opció política que es pot traslladar a la pràctica o més aviat un ideal que aguanta malament la realitat? Els catalans com a societat i els partits catalanistes, concretament, estem preparats per assumir una gestió en un entorn complicat, que possiblement ha de ser d'alguna manera desagradable? O més aviat preferim que assumeixi la responsabilitat algú altre i poder dir-li de forma confortable que és el culpable dels nostres problemes? (podria ser Madrid, la Merkel o el partit que governi a partir d'ara). Un fet cert és que fa gairebé 300 anys (o en la pràctica alguns més) que Catalunya no té un estat propi i potser no estem acostumats que els governs dels estats prenen decisions desagradables per gestionar-los i mantenir-los, com ara pot ser reduir el dèficit públic. Però el que és un fet és que estem en un context de crisi econòmica sense precedents i que, sigui com sigui, la política econòmica no la podríem decidir ni tan sols si fóssim independents demà. Per tant, si els gairebé dos terços de diputats nacionalistes del Parlament volen aspirar a l'estat propi, també han de començar a entendre que existeix l'anomenada “raó d'estat” i no sempre es mou en el pla de l'idil·li, sinó en funció del context i dels aliats polítics, en aquest cas la Unió Europea. Si volem un estat propi, ara més que mai ens calen polítics responsables que un cop guanyades les eleccions acceptin governar, prendre decisions incòmodes i fer-ho amb pragmatisme en funció de les circumstàncies de l'entorn. Si no estem preparats per assumir les decisions difícils, aleshores realment contra Espanya vivim millor.