La perplexitat de l'empresariat català encara es manté al cap de dues setmanes del 25-N, després de comprovar que la governabilitat del país no ha millorat i no s'arriba a la desitjada estabilitat política. Malgrat tot, les exportacions catalanes i la productivitat continuen augmentant, tal com assenyalen les estadístiques, i alguns comencen a insinuar amb resignació una “italianització” del país, en el sentit que el sector privat treballa al marge i a pesar de la inoperància de la classe política. Des de Madrid, però, continuen arribant ingerències de tota mena, des de recursos d'inconstitucionalitat fins a campanyes mediàtiques, passant per “oportunes” decisions judicials, que posen en relleu la forta i intacta influència de l'aparell estatal.

L'equilibri de forces resultant de les eleccions i l'entesa entre partits sembla que indica una prioritat del dret a decidir durant aquesta legislatura, que convindria allargar més que l'anterior. Molts empresaris encara no tenim clar quins beneficis concrets comportaria un nou escenari com el que aspiren els sobiranistes, tot i que és evident l'esgotament del model d'Estat actual en molts sentits. Més enllà del dèficit fiscal, la incompetència de l'aparell estatal també és una qüestió de gran rellevància, que es manifesta en la política d'infraestructures, l'administració o les lleis de suport a empreses i inversors.

Els dictats de Brussel·les i Berlín no arriben tant al detall i, per tant, prevalen més la “retallada” que la “reforma” profunda. Avui dia, per exemple, no s'ha dut a terme cap mesura profunda per millorar l'eficiència de l'administració espanyola, com tampoc no s'ha posat a la venda patrimoni de l'Estat, mentre la Generalitat prova de posar en valor els seus immobles barcelonins. Pel que fa a les lleis, el govern espanyol encara no aconsegueix aprovar un règim de residència per inversió com el que té tot Europa, que podria afavorir la venda d'immobles a tota la costa Mediterrània. En canvi, sembla que prefereix la creació del banc dolent, un autèntic “INI immobiliari” que des de Madrid controli tot el mercat dels pisos. Els qui aposten pel dret a decidir han d'aconseguir, en primer lloc, una millora substancial de la seva influència dins i fora l'Estat. La bona imatge de Catalunya a la premsa estrangera ha estat un gran assoliment del govern i de determinades persones, com el col·lectiu EMMA. igualment, el govern hauria de potenciar les seves relacions amb grups inversors estrangers que siguin capaços de donar els recursos financers, cada cop més escassos, i que des de Madrid es lliuraran en comptagotes. Rússia o la Xina són dos grans mercats que, tot i no ser gaire favorables als plantejaments independentistes, mantenen força interès per inversions immobiliàries i turístiques a Catalunya. I el mercat dels països àrabs, que arran de la relació amb el FC Barcelona i Qatar hauria d'esdevenir un altre punt important de l'acció exterior catalana, centrada ara més en el capital que en la identitat.