IntermónOxfam acaba de publicar un informe en què diu que a Espanya podria haver-hi 18 milions de persones per sota el llindar de la pobresa abans de 10 anys. La dada és suficientment greu perquè decidim fer-hi alguna cosa abans que sigui irreversible, per dues raons: la primera, perquè és moralment inacceptable que deixem caure gairebé la meitat de la societat en què vivim, i, la segona, per motius purament egoistes: una baixada d'aquest nivell anirà necessàriament acompanyada d'una conflictivitat social que ja ha començat i que ens afecta a tots. Per tant, resoldre aquest problema hauria de ser la primera prioritat de qualsevol parlament, de qualsevol govern i de qualsevol partit, però sorprenentment això a Espanya no és en absolut d'aquest manera. Els partits confonen les prioritats amb simples urgències i ventilen problemes socials gravíssims amb reformes que amb prou feines rasquen la superfície. El primer d'aquests casos (més endavant en voldria tractar d'altres) és el tema dels desnonaments. A banda que la situació legal dels desnonaments és fonamentalment injusta, ja que es desprotegeix la part més dèbil en front de qui tenia els mecanismes d'anàlisi risc per evitar donar el crèdit, si s'hagués volgut analitzar realment el problema s'haurien pogut trobar solucions molt millors que el decret actual. Un recurs fàcil seria veure què han fet altres països en les mateixes circumstàncies. Un primer referent clar és el model de dació en pagament, generalment acceptat als Estats Units, però hi ha altres models, com per exemple el danès, recomanat pel mateix George Soros en un editorial al Wall Street Journal. Els detractors d'aquests sistemes tenen dos arguments: primer, evitar el que seria una allau de propietaris que deixarien els seus habitatges, i, segon, que el crèdit hipotecari no podria tornar a fluir amb facilitat. Diria que els dos arguments aguanten malament una anàlisi seriosa: el primer, perquè és poc probable que torni pis qui tingui encara alguna possibilitat de pagar, però, tot i així, segur que qui el torni tindrà alguna penalització (com per exemple, la impossibilitat de tornar a demanar una hipoteca en el futur, per raons òbvies). Quant al segon factor, probablement si el crèdit hipotecari no hagués fluït tant irresponsablement, no s'haurien ofegat altres sectors productius que ara podrien contribuir a donar llocs de treball (i, paradoxalment, a reduir el problema de les hipoteques). Val a dir que una solució seriosa a aquest problema convé a tota l'economia del país, i no només als particulars que tenen un problema concret: és difícil que es pugui reanimar el consum i rellançar el creixement en un context de falta de confiança en el futur. Per tant, mentre no es faci alguna cosa seriosa en el tema de les hipoteques, difícilment ens en sortirem tots plegats.