Darrerament he llegit que Morgan Stanley pensa que Espanya serà la nova Alemanya. Aquest diagnòstic sembla que està relacionat amb el fet que les reduccions salarials i d'altres costos han fet augmentar significativament la productivitat al nostre país. Així doncs és fàcil concloure que no cal complicar-se gaire més la vida: es fan retallades en els costos fins que la relació producció/cost sigui la que vols, i no cal prendre més mesures. Fent servir aquesta relació, si la producció és baixa però el cost és nul, la productivitat és gairebé infinita... per entendre'ns, que l'absoluta misèria té un rati de productivitat fantàstic. A la llarga, el resultat és un empobriment general de la població, que és ni més ni menys el que estem observant avui a la nostra societat. És evident que cap dels nostres polítics no ho pot entendre, perquè mentre predicaven l'economia del coneixement, practicaven la política de la coneixença. Tots som conscients que les retallades en salut i en serveis socials tenen efectes greus a curt termini, però les retallades en ensenyament i en I+D ens empobreixen per al futur. Per posar en marxa un sistema de recerca i innovació no només es necessiten diners, sinó que calen anys de formació i estudi per tenir equips experimentats que puguin obtenir resultats. Això quant al sector públic; afegint el sector privat, les retallades a la indústria farmacèutica afecten directament els seus departaments d'R+D i el fràgil sector biotecnològic que s'ha desenvolupat amb prou dificultats en els darrers 10 anys al seu voltant. Resulta summament ineficaç i una pèrdua de recursos lamentable que l'Estat doni ajuts a la recerca a aquestes empreses perquè desenvolupin productes innovadors, però després refusi sistemàticament comprar-los o els compri però els pagui en uns terminis del tot insostenibles per a les petites empreses. El que cal no és fer més lleis ni publicar més titulars: ja tenim sistemes preparats i publicats (a la llei de la Ciència i la de l'Economia Sostenible que va promulgar l'anterior govern) per fomentar el que s'anomena “compra pública innovadora”, pràctica que té gran acceptació als Estats Units, on per exemple va ser clau en l'èxit d'empreses com Dell Computer. Simplement, totes aquestes lleis i sistemes no s'apliquen en la realitat per falta de coordinació i col·laboració entre diferents àrees de l'Administració. I finalment resulta sorprenent que mentre es destrueix el propi teixit productiu es reclami a Europa ajuts per a fomentar l'ocupació juvenil: quan arribin aquests els diners, on aniran a treballar els joves, si ja no quedaran empreses? És imprescindible que comencem a prendre mesures coherents per evitar la destrucció del teixit innovador i productiu, abans que siguin irrecuperables.