Semblava que els polítics catalans o espanyols no tenien solucions als problemes econòmics actuals i improvisaven sobre la marxa, però les darreres notícies sobre Xipre definitivament ens porten a un enorme desconcert i fan pensar que a Europa tampoc no tenen gaire clares les idees.

Encara que l'economia de Xipre sigui relativament petita i que les conseqüències del que passi en aquest país no afectin significativament la resta d'Europa, costa d'entendre per què es fan proves i experiments a aquesta escala que afecten dramàticament la població d'un país i destrueixen la confiança en les institucions europees. D'una banda sembla molt injust que els ciutadans i estalviadors hagin de pagar la fallida d'un sistema bancari quan, al cap i a la fi, aquesta fallida és culpa més de la falta de regulació internacional i de la mala gestió dels executius d'aquest sistema bancari. De l'altra, sembla inaudit que es publiquin mesures en un sentit i es modifiquin tantes vegades en menys d'una setmana. La sensació és que hi ha algú que improvisa les mesures i que prova de publicar-les a veure què passa i a veure fins on aguanta la població. Les conseqüències econòmiques són immediates: baixada de l'euro i increment de la prima de risc dels països que estem més al límit de les tensions econòmiques. La baixada de la moneda pot ser un subproducte positiu de tota aquesta història (en teoria ha d'afavorir les exportacions), però també és conseqüència de la sortida de capitals de la Unió Europea: si els diners no estan segurs als bancs d'Europa, ja que l'Estat els pot taxar quan vulgui, el millor és treure'ls directament de la UE.

És difícil saber els objectius finals de tot aquest procés –més aviat sembla que no n'hi ha cap en concret–, però el que és clar és que no s'afavoreix l'estalvi ni la inversió a Europa, i per tant no s'afavoreix que torni a remuntar l'economia. Val a dir que, de totes maneres, continua sent cert que l'economia europea no pot competir si no és unida, perquè cap dels estats membres té suficient massa crítica per competir amb els EUA o les potències emergents tot sol. Però, a banda que estigui unida o no, Europa transmet una sensació de profund desconcert, d'estar equivocant les solucions i, per tant, incrementant els problemes, i sobretot de no tenir molt en compte la seva població quan pensa les solucions. Davant d'això pot haver-hi la temptació de reclamar més independència de cada país i més individualisme, però la solució ha de ser la contrària: menys interessos de cada estat i una elecció de les institucions europees més directa dels ciutadans. Només així podrem aconseguir que els que prenen decisions se sentin més responsables davant les opinions dels ciutadans.