Acabo de veure un vídeo d'un catedràtic de la UPC en què parla dels nous sistemes educatius i diu que la seva tasca s'ha de centrar a substituir el conventional wisdom, aquelles idees preconcebudes que ens fan actuar d'una manera determinada sense haver aprofundit en l'anàlisi de si són o no certes. Em crida l'atenció que últimament, en el clima de crispació política que lamentablement estem vivint en el nostre país, sembla que el conventional wisdom ha substituït qualsevol altra anàlisi. Per centrar-nos en un tema ben recent, podem posar com a exemple els escarnis públics. Em sembla una bestiesa que la senyora Cospedal digui que són una reproducció del nazisme. Per començar, com gairebé sempre, es fa un esment molt a la lleugera del que va ser el nazisme i se'n trivialitza la gravetat. Per continuar, comença a ser preocupant aquest costum del PP de no escoltar mai els qui no estan d'acord amb ells i de, si pot ser, insultar-los: a més d'1,5 milions de signatures en una iniciativa legislativa popular i d'un avís d'Europa sobre la llei d'hipoteques, què més cal per començar a posar remei al problema de manera consensuada? Segurament és normal que els afectats pels desnonaments vegin els escarnis públics com a l'únic sistema de pressió possible, ja que per l'altra via no són escoltats. Però no arribem a conclusions massa ràpides, els escarnis tenen molts inconvenients i molts riscos que no podem ignorar: a part del risc d'un esclat de violència, la mateixa necessitat d'aquest tipus d'acció demostra un fracàs greu del sistema polític espanyol i també un fracàs clamorós dels partits d'esquerres. No en va, aquests partits han governat durant la majoria dels anys de la democràcia a Espanya, i durant els anys de la bombolla immobiliària i del deute públic Catalunya (i a moltes comunitats autònomes). Per què no van modificar la llei d'hipoteques quan van poder? I, sobretot, on són ara, que haurien de donar veu als ciutadans que ho reclamen? Per continuar, molt sovint escoltem aquests mateixos partits polítics intentant apuntar-se a l'èxit de la PAH amb consignes una mica gratuïtes sobre la culpa de la troika europea i la banca, com si ells no tinguessin cap responsabilitat en no haver evitat l'excés de deute i la regulació hiperpermisiva durant els anys que han governat . Però, en definitiva, el que demostra la deriva actual dels fets és que igual com vam tenir governants incompetents, també tots nosaltres vam ser ciutadans que vam ignorar els nostres deures democràtics i vam abdicar en els partits, sense exercir el necessari control ni la necessària participació ciutadana. En definitiva, a cop de consignes passarem d'un extrem a un altre, però no aconseguirem dotar-nos d'un sistema just i equilibrat que permeti un crèdit raonable a persones i empreses sense generar crisis que afectin tan greument el benestar social general.