L'any 1994 la selecció espanyola de futbol va arribar al partit de quarts de final del mundial dels Estats Units contra Itàlia. El partit va ser des del principi força brut. Els italians, provocadors com ells ho saben ser, van buscar trencar el joc dels espanyols. Luis Enrique va acabar el partit amb una espectacular lesió al nas, davant la passivitat de l'àrbitre, l'hongarès Sándor Puhl, que no va dir res, i el partit va acabar amb un 2 a 1 per als italians, que van arribar a la final del mundial. En aquell moment, l'estratègia a l'equip espanyol era el joc dur, mentre que jugadors ràpids i hàbils, pensadors i estrategs, no eren ben valorats, perquè es considerava que eren massa tous. Uns anys més tard, la selecció espanyola va guanyar el mundial gràcies a les estratègies del Barça de Guardiola, un treballador incansable que prepara cada partit fins al darrer detall, que el juga des del primer metre de camp i que treballa cada ocasió de gol amb tanta paciència com convingui. Ara, canviant de tema, podem traslladar aquesta experiència a la qüestió de la independència de Catalunya. El joc de l'Estat espanyol és clar des de fa temps: juguen a la provocació, com ara amb la nova llei d'educació i el conflicte pel català a les Balears, i fins i tot a la falta agressiva quan la resta falla, com en els pressupostos que presenten per l'any que ve. Tot això ho fan expressament, per tapar altres carències: la corrupció a tots els òrgans de l'Estat, la falta de projecte de futur en uns pressupostos que ni defensen el benestar social ni aposten per l'educació i la recerca com a sortida de la crisi, i la reivindicació de la unitat quan no hi ha més per oferir al respectable. L'àrbitre, en aquest cas la Unió Europea, no diu res, i probablement no es pronunciarà en cap cas: Catalunya no té petroli ni el conflicte interessa gaire fora d'aquí, i tampoc no és la primera vegada que ens deixen sols. Ara la pregunta és quina ha de ser la nostra estratègia davant d'aquest plantejament. Les solucions precipitades sense intentar alternatives negociades els afavoreixen, perquè ens fan quedar com irracionals i intransigents, i declaracions unilaterals són justament el que volen per justificar que incomplim la legalitat i els tractats vigents. En definitiva, si caiem en la provocació, perdem opcions de plantejar adequadament la nostra estratègia. Necessitem gestionar el procés al nostre ritme, sense que l'imposin des de fora a cop de provocació. Necessitem preparar un cert preacord amb Europa que ens permeti mantenir l'activitat econòmica per evitar perjudicar la majoria dels ciutadans, que ja hem patit una crisi prou complicada. Necessitem mantenir i defensar la nostra cultura sense caure en la precipitació. Les presses, en aquest cas, van a favor del contrari, que pensa allò de “com pitjor, millor”.