Fa unes setmanes, un dissabte, baixàvem tot passejant pel carrer Enric Granados per trobar uns amics per sopar. Aquest carrer està ple de restaurants i similars i es veia ben animat. Ja durant el sopar, parlant de diverses coses, va sortir el tema de la crisi. Les dades fredes no ens estaven donant cap missatge positiu. El nombre de persones aturades no era sensiblement inferior al d'uns mesos abans i la destrucció d'ocupació seguia.

Un comentari que vaig fer aleshores va ser que es notava que les coses anaven millorant. Ja al 2008 havia escrit que calia que tots aquells que podien gastar, aquells que tenien feina i salari, que realment no havien sentit la crisi a les seves butxaques, que seguissin fent les despeses de sempre. Jo no podia entendre que algú que no havia sentit l'impacte de la crisi reduís, per exemple, els dies de vacances, perquè “estem en crisi”, o que canviés la marca de tomàquet fregit per una de més barata (i dolenta), perquè “estem en crisi”. Al contrari, em semblava que calia estimular el consum amb missatges optimistes.

De cop i volta, sense que les coses hagin canviat espectacularment, quant a ocupació, comença a veure's un canvi al carrer. Jo no sé quines dades ens donaran d'aquí unes setmanes els analistes, el que sí sé és que cal fer reserva als restaurants.

Aquest canvi té motius psicològics, ja que el nombre de persones amb problemes és similar. El que passa és que els que poden gastar s'han cansat de no fer-ho. Això era essencial. Si el que s'havia de pintar el pis i no ho va fer, perquè “estem en crisi”, ho fa, donarà feina. Així es reactiva el consum intern i l'economia.

L'economia té molt a veure amb canvis psicològics que es produeixen en un ésser social molt complex. Si aquest ésser té depressions, estem llestos. Gairebé tot funciona igual. Ara toca animar-se.

Tanmateix, n'hi ha prou amb això? No, cal un altre canvi mental. Llegia que en les comunitats autònomes que menys depenien de la construcció, més exportadores i més pes de la indústria la renda per càpita ha crescut respecte a la mitjana espanyola. Catalunya és una d'elles. A banda d'això, la lògica ens diu que cal ser poc dependent d'una única cosa, que hem de diversificar i que no hem de deixar de tenir una elevada ocupació industrial. Catalunya té una marca que s'enriqueix d'una marca excel·lent, la marca Barcelona.

Barcelona té diverses associacions, think tanks, que no disposen de recursos econòmics per fomentar cap activitat, però sí es constitueixen en grups de pensament. Una d'aquestes plataformes és Barcelona Global. Una frase que em va cridar l'atenció intenta explicar què és Barcelona Global dient: “Apostem per una Barcelona oberta, connectada, compromesa, desacomplexada i excel·lent.”

Com fer una Barcelona així? La realitat és que ja s'estan fent accions. La meva opinió és que no s'ha de condicionar Barcelona perquè segueixi una línia particular, sinó que cal fecundar nínxols diferents amb recursos suficients per tal que floreixin aquelles coses que s'adaptin millor al territori i a la personalitat de la ciutat. Si no som dirigistes i deixem que la creativitat es desenvolupi, que hi hagi transgressió, es crearan espais d'innovació i atracció de talent, i el talent atreu el talent, i molt talent atreu recursos econòmics. La física ens ensenya que per tal que un àtom absorbeixi energia cal que se li subministri una quantitat múltiple enter d'un valor mínim. Una quantitat d'energia menor no excitarà l'àtom. A l'economia les coses són similars.

Com passa amb l'energia a la física, no és difícil concloure que si del pressupost públic destinem 100 euros a crear una incubadora per valoritzar els resultats dels centres públics de recerca, i els gastem, amb tota certesa haurem llançat 100 euros més els que ens costi fer les gestions per gastar-los. Segur que si hi destinem 10.000 euros també els llançarem. Caldrà multiplicar per una xifra gran la quantitat per produir resposta, és a dir, per aconseguir que els diners emprats acabin tenint efecte sobre l'economia del país. Arran del viatge d'Artur Mas a Israel ja vaig comentar en aquest mateix espai el que era necessari per aconseguir, amb els anys, resultats similars als d'aquell país.