Fa tot just un mes des d'aquesta mateixa plana s'alertava sobre la imminent crisi a Crimea i el descrèdit que suposava per a la diplomàcia europea. Certament els esdeveniments s'han precipitat i la política de “fets consumats” de l'hàbil president Putin s'ha acabat imposant malgrat els discursos a favor de la integritat territorial des de Madrid i les tímides amenaces de sancions des de Brussel·les.

Mentre a Europa li “creixien els nans” a l'Est, al Sud també se li complicaven les coses en uns “mesos horribilis” per a Lady Ashton, la feble responsable de la política exterior comunitària. El govern egipci anunciava la condemna a mort de mig miler d'activistes dels Germans Musulmans, en un conat de venjança i mostra d'immaduresa democràtica en un país veí tan estratègic com convuls. Alhora, el mateix país àrab confirmava estar estudiant una associació amb la Zona Duanera Eurasiàtica del president rus, davant la promesa d'importacions més barates de cereals i d'ajuda financera en un moment molt delicat per a les finances egípcies.

Tot plegat no fa res més que corroborar l'absolut fracàs de la política europea de veïnatge, que fa figa tant al front oriental com al meridional. Els bons oficis de la Sra. Ashton i dels seus homòlegs dels estats membres no han impedit una guerra brutal a Síria, ni el caos persistent a Líbia ni les soluciones “a mitges” a Egipte i Ucraïna. En efecte, els governs pro occidentals a Kíev i al Caire no són sinònim de més democràcia ni de millora en la governança dels estats o de les condicions de vida de la població, sobretot quan Europa no està precisament en situació de finançar estats fallits i encara ha de digerir els seus propis rescats.

Un gran pacte d'estat, com el que s'ha dut a terme a Tunísia, era la solució perfecta per a un Egipte que no pot ofegar eternament les aspiracions d'un islamisme que s'emmiralla en els èxits econòmics de Turquia. De la mateixa manera, està condemnat al fracàs un desenllaç a Ucraïna sense tenir presents els interessos de la veïna Rússia i la realitat de la nombrosa població rusòfona.

En un món multipolar i interconnectat, amb uns mercats emergents en creixement exponencial, Europa ha de saber pactar amb intel·ligència i desplegar una política exterior més ambiciosa, astuta i autònoma del Gran Germà americà. No és lògic que Europa supediti la seva relació amb Rússia al dictat americà, com tampoc no tindria sentit, per exemple, que els EUA sotmetessin a interessos europeus la seva política amb el Brasil, el més semblant a Rússia dins el continent americà.

Després de mitja dècada de profunda crisi i davant els creixements accelerats en el món emergent, Europa es queda enrere en la cursa econòmica i les seves empreses han de sortir fora ja quasi per necessitat. Només ens queda, doncs, reclamar dels nostres governants més visió estratègica i més decisió i ambició a l'hora de jugar en el tauler diplomàtic internacional.