El passat 28 de març es va publicar al BOE la llei 3/2014, de 27 de març, norma que dóna resposta a la transposició de la directiva 2011/83/UE de 25 d'octubre de 2011 i que modifica el panorama vigent en matèria de drets dels consumidors i usuaris, regulat fins ara pel text refós de la llei de consumidors i usuaris aprovat pel reial decret legislatiu 1/2007 de 16 de novembre. Inicialment, la nova norma unifica criteris a l'hora de definir quan una persona física o persona jurídica té la condició de consumidor o usuari, i, consegüentment, quan els seus drets i obligacions queden regulats per la nova llei de consumidors i usuaris. La nova llei estén els supòsits de protecció al consumidor, ampliant les obligacions dels empresaris quan contracten amb els consumidors i usuaris.

D'aquesta manera, ara el concepte de consumidor o usuari engloba les persones físiques que actuen amb un propòsit aliè a la seva activitat comercial, empresarial, ofici o professió; però també tenen la consideració de consumidors i usuaris les persones jurídiques i les entitats sense personalitat jurídica que actuen sense ànim de lucre en un àmbit aliè a una activitat comercial o empresarial. Addicionalment, aquell que presta el servei o ven als consumidors i usuaris es coneix com a empresari, entenent-se per tal tota persona física o jurídica, pública o privada que actua amb un propòsit relacionat amb la seva activitat comercial, amb la seva empresa o amb el seu ofici o professió. La llei reforça els drets de informació precontractual dels consumidors i usuaris. Així, per exemple, s'ha d'informar per endavant de l'existència i de les condicions dels dipòsits o d'altres garanties financeres que els consumidors hagin de pagar o aportar quan el consumidor adquireix un producte o servei, inclosos aquells supòsits en què es bloqueja un import a la targeta de crèdit o de dèbit del consumidor. També s'ha d'informar abans de la garantia legal de conformitats dels béns que vol adquirir el consumidor i dels termes i condicions dels serveis de postvenda i de les garanties comercials que puguin existir. La norma afegeix, en matèria de contractes de subministrament de contingut digital, la necessitat d'informar de les diferents formes d'utilització de l'esmentat contingut digital i de qualsevol limitació tècnica que pugui existir. Cal destacar també la regulació que fa la llei dels anomenats contractes a distància, és a dir, els requisits que han de complir aquells contractes que se celebren en el marc d'un sistema organitzat de venda o de prestació de serveis a distància, exclusivament mitjançant la venda per correu, internet, telèfon o fax. La llei fa així un pas endavant per garantir la protecció dels consumidors i usuaris i donar resposta a les necessitats actuals derivades de la contractació a distància, essencialment a la telefònica i a la contractació a través del web, que necessitaven un marc normatiu adaptat a la realitat, cada vegada més allunyada de la contractació tradicional.