Aquesta setmana s'han celebrat els habituals actes del Primer de Maig, moment àlgid del calendari sindical i de reivindicació del dret a treballar per excel·lència. Tot i que la televisió reprodueix imatges de molt diversos indrets, enlloc està més justificada la Festa del Treball que a casa nostra, on més aviat s'hauria d'anomenar la diada del “no treball” davant el drama de l'atur. Europa no es cansa de repetir que l'atur és el principal desequilibri del país, per davant d'unes finances públiques que no s'acaben d'ajustar però que aviat quedaran camuflades per la sobtada millora de la recaptació tributària. Les xifres absolutes i relatives d'aturats superen les d'altres moments històrics, com ara la convulsa reconversió industrial dels anys vuitanta o el sotrac postolímpic dels noranta. Si comparem, però, la conflictivitat de fa 30 anys amb la relativa tranquil·litat actual, ens adonem dels efectes de les polítiques d'ajuda pública, de la solidaritat familiar, de la vàlvula d'escapament de l'emigració i potser també de la creixent economia submergida. Els discursos eufòrics de governants de Madrid i les promeses encisadores d'altres de més propers passen massa sovint per alt el problema real del país. Més enllà de la reforma laboral, que ha moderat salaris i millorat la flexibilitat, no es perceben polítiques fermes de lluita contra l'atur. D'una banda, les empreses continuen sense finançament per a poder afrontar les seves comandes. No es tracta ja d'invertir, objectiu massa ambiciós, sinó només de poder atendre el seu cicle normal productiu o circulant. Sense finançament no es pot crear ocupació. Mentre la banca no torni a prestar, caldrà cercar solucions imaginatives que s'han de basar a afavorir fiscalment el finançament alternatiu, com ara els àngels inversors, la reinversió de beneficis, el préstec privat, etc. Les Small Business Investment Companies (SBIC), fons d'inversió publicoprivats, han estat un dels grans èxits del model americà de crèdit a pimes. A la Xina, on la gran banca continua en mans de l'estat, han proliferat en canvi els préstecs entre particulars a través de plataformes d'internet que mouen milers de milions d'euros l'any. Weixin, el What's Up xinès, desenvolupà la seva pròpia xarxa financera amb milions d'usuaris i molts maldecaps pels reguladors de Pequín. Els nostres governs continuen desplegant polítiques industrials tèbies, massa sovint basades en la dispersió de recursos i la proliferació de fotos, iniciatives i manifestos de tot tipus. La Xina i els EUA tornen a ser els referents. La pujada dels costos productius a la “fàbrica del món” ha esperonat l'administració americana a afavorir la relocalització de l'activitat industrial al seu territori. L'acció s'ha centrat en sectors ben estudiats, amb alta probabilitat de tornar a sòl americà i als quals només ha calgut “fer una empenta”. Aquí, però, es parla poc de recuperar el tèxtil mentre seguim somiant en l'economia del coneixement. Esperem, però, que el proper Primer de Maig faci més honor al seu títol de diada del treball.