Des d'aquesta tribuna hem insistit en dos elements fonamentals per consolidar la recuperació econòmica. Per una banda, les empreses han d'ampliar la seva presència a l'exterior, sobretot als mercats de més creixement com són els emergents. Per altra banda, aquest procés d'internacionalització demana per força recursos financers. El binomi exportació i finançament és avui dia el principal repte de moltes empreses i l'assignatura pendent de la nostra economia.

La setmana passada dues dinàmiques empreses del Bages manifestaven la seva preocupant situació. No són empreses en situació financera delicada o preconcursal, sinó amb plans molt concrets d'expansió exterior i fins i tot amb comandes fermes sobre la taula de clients estrangers. En un cas, l'èxit d'un producte innovador ha desbordat les previsions i farà doblar la facturació a l'exterior. L'altra empresa es planteja una entrada al mercat brasiler amb fàbrica pròpia, gràcies a un important flux de comandes de clients instal·lats a aquell país. Després d'una llarga “travessa del desert” per la banca tradicional, ambdues empreses cerquen ara finançament alternatiu.

Arribats als set anys de sequera creditícia es fa difícil pensar que la banca encara pot aportar solucions efectives, ràpides i suficients a les necessitats del negoci internacional. El crèdit públic, per la seva banda, difícilment podrà resoldre el problema. Els pressupostos per a internacionalització estan en mínims històrics a totes les administracions i els continus escàndols de malversació i corrupció afavoreixen una gestió feixuga, plena de paperassa, controls i retards. La solució al problema de finançar l'exportació només pot venir per dues vies: la desintermediació financera i la mobilitat del capital a Europa. Pel que fa al primer punt, els “bons d'internacionalització” introduïts a la Llei 14/2013 poden ser una bona via perquè les empreses es financin amb petits inversors. Els bancs també podrien titulitzar les seves carteres de préstecs a l'exportació i tornar a prestar d'altres empreses. Aquesta solució exigeix, però, generosos avantatges fiscals per als inversors particulars, que fins ara el ministre Montoro no sembla disposat a atorgar.

D'altra banda, és ben conegut que les empreses alemanyes es financen amb tipus d'interès a la meitat de les seves homòlogues espanyoles. A les diferents enquestes del Banc Central Europeu (BCE) sobre accés al crèdit, el percentatge de pimes alemanyes amb sol·licituds de préstec rebutjades era ínfim comparat amb l'espanyol. Alguns fons alemanys ja han visitat Catalunya per conèixer empreses i pensar a prestar-los els diners que no reben de la banca local. Els governs espanyol i alemany havien treballat una línia de finançament hispanoalemanya, però fins ara no tenim constància de la seva posada en pràctica, com tampoc s'han desenvolupat els “bons d'internacionalització”. A l'inici d'una nova legislatura, l'assoliment d'un mercat únic creditici hauria de ser una de les prioritats europees.