Acaba el curs i com altres anys les proves de competències bàsiques dels alumnes de 6è de primària no han estat al nivell que voldríem. Aquests i altres indicis ens confirmen que hi ha molts aspectes que cal millorar en el sistema d'ensenyament, però també hi ha algunes experiències, que potser no són generalment destacades, que donen una idea del potencial que té el sistema, si realment se'l vol aprofitar. Em refereixo a experiències com el Dansa Ara, on participen 5.000 alumnes de cicle inicial de primària de tot Barcelona, o la Cantània, que aquest any celebra 25 anys i fins i tot ha esdevingut una marca global: enguany s'ha celebrat a diverses ciutats de Catalunya, però també a 4 ciutats espanyoles i a 3 ciutats alemanyes. L'any que ve s'estrena a Brussel·les. El més destacable d'aquests dos actes, més enllà de la seva llarga tradició i la quantitat d'estudiants que hi participen, és fins a quin punt aconsegueixen motivar tant els professors que dediquen el seu temps a formar-se per a la nova activitat i la preparen tot transmetent il·lusió als seus alumnes, com els estudiants que aprenen una dansa o una cantata i la viuen amb total concentració durant la representació. I això no és en absolut evident: no tothom té facilitat per al cant o per a la dansa, ni necessàriament a tots els nens els agrada, però el cert és que durant les actuacions no veiem cap alumne distret, ni disgustat, ni apàtic... Per tant, quan ens hi posem, no només és possible l'excel·lència del sistema, sinó que fins i tot podem exportar algunes idees a Europa, a països que en altres àmbits estan teòricament a davant nostre. El que seria interessant, per tant, és entendre les claus de l'èxit d'aquestes dues activitats i veure com es poden aplicar a altres matèries com ara les llengües o les ciències, en les quals anem força més justos... En primer lloc, un factor important és sens dubte la representació del resultat de l'esforç dels alumnes davant dels pares: no podem oblidar que un element clau de la motivació és la felicitació familiar i el reconeixement del progrés de l'alumne. Això no hauria de faltar en cap matèria. En segon lloc, hi ha la implicació i exigència que demanen aquestes activitats als docents, però també el fet que la formació conjunta i l'èxit públic de les representacions tenen, sens dubte, una gran influència en el reconeixement dels professors i de l'escola en general per part dels pares, i en la millora de l'autoestima del col·lectiu, avui dia tan necessària. I en tercer lloc, la manera d'encarar-se a una matèria, no com un contingut purament teòric, sinó com un exercici pràctic que l'alumne viu en primera persona. Si aconseguim aplicar aquests elements a altres matèries, segur que experimentarem grans èxits en un futur proper.