Una diferència substancial entre la universitat d'ara i la de fa uns anys, menys a Catalunya, és que ara se li demana a la universitat que creï riquesa o, si més no, que contribueixi a la seva creació. Jo prefereixo dir que transfereixi resultats a la societat, ja que en alguns casos aquests resultats no seran una font directa de riquesa econòmica però sí contribuiran al benestar de la societat. Tot i això, la tendència és fer una avaluació en termes econòmics (patents, llicències, contractes, creació d'empreses, etcètera).

Les universitats tenen oficines de transferència de tecnologia de fa ja dècades. La Universitat de Stanford la va crear l'any 1970. La Universitat de Barcelona va crear l'any 1983 la seva Oficina de Transferència de Resultats de la Recerca (l'OTRI). El paper de la pionera Fundació Bosch i Gimpera, com el d'altres OTRI catalanes, era en aquells anys molt modest. Les coses són ara diferents i les nostres universitats sí que transfereixen resultats a la societat, però estem molt lluny d'universitats com la de Stanford. És molt improbable que arribem a nivells similars, però hem de treballar per arribar tan lluny com es pugui.

Si ens limitem a fer les coses com sempre i a seguir amb els tòpics de demanar transferència i dir que cal augmentar les relacions entre la universitat i l'empresa, no crec que les coses variïn substancialment.

Es pot fer una anàlisi sobre les diferències entre les universitats que transfereixen molt coneixement i les nostres. També, es poden comparar les condicions socioeconòmiques, en relació a la creació d'empreses, i els clients de les universitats, en relació als contractes de transferència. Aquesta informació ens pot ajudar a decidir què podem fer per millorar aquests –pobres– resultats.

Vist des de la universitat hi trobem moltes dificultats. Existeix una divisió cultural que dificulta les relacions de tot tipus entre els dos sectors, però alhora hi ha problemes que van més enllà de les actituds i la cultura. Sense voler ser exhaustiu: quants diners costa patentar? Són senzills els procediments per crear empreses? Tenen les firmes una estratègia per cooperar amb les universitats i centres de recerca? Disposem d'instruments financers que facilitin la col·laboració?

Algunes coses poden ser ara una mica diferents. Així, dins l'estratègia Horitzó 2020, la Comissió Europea i el Grup del Banc Europeu d'Inversions (BEI) han creat instruments financers i de serveis d'assessorament per ajudar les empreses innovadores a accedir més fàcilment al finançament. Així, durant els pròxims set anys, està previst que es mobilitzin més de 24.000 milions d'euros per a R+D+I per a les petites, mitjanes i grans empreses i els promotors d'infraestructures de recerca.

Amb tot, només amb instruments financers no farem gaire cosa. De segur que algunes empreses i grups de recerca els aprofitaran, però no tant com seria desitjable i possible. Sense reformar els cervells, la cultura, res a fer.

Al meu parer, la política que cal fer a Catalunya perquè universitats i centres de recerca cooperin amb empreses no l'hem de fer les universitats aïlladament. Seria millor, atesa la nostra escassa tradició de cooperació, que l'administració afavorís la coordinació d'esforços. Possiblement, amb una bona direcció, no governamental, i la creació d'entitats híbrides seguint el model britànic i fugint el model dirigista a què estem acostumats, en pocs anys veuríem excel·lents resultats.

El país té persones capacitades per desenvolupar aquesta política, essencial per al futur del país. Tanmateix, cal treballar com s'ha fet amb alguns programes de recerca, posar recursos i mantenir-los a llarg termini.

Tanmateix, la contribució a la creació de riquesa té altres dimensions. La transferència també es fa mitjançant els graduats i postgraduats. Hem de disposar de programes de formació que introdueixin els estudiants i els investigadors en formació en matèries relacionades amb l'emprenedoria i la innovació en els quals participin les empreses.