Una entrevista amb Jaume Pérez Payarols, director d'innovació i recerca de l'Hospital de Sant Joan de Déu, apareix a L'Econòmic de fa una setmana. Aquest centre es caracteritza per ser un model d'innovació social. Vaig llegir l'entrevista amb interès i em va cridar l'atenció un encertat comentari d'aquest pediatre, especialista en oncologia infantil, cap de la unitat d'innovació de l'Hospital.

El titular de l'entrevista és: “Els líders que canvien el món es fan a l'escola i no a la universitat.” Deia Pérez Payarols: “Estem molt compromesos per portar la innovació a la societat. Sovint pensem que les bones universitats són les que generen persones interessants que canvien el món, però en realitat qui les fan són les bones escoles.”

No puc estar-hi més d'acord. Quan observem els països més innovadors ens adonem que hi ha una elevada correlació entre innovació i qualitat de l'educació, primària i secundària. No són els únics factors, però la qualitat de l'educació és una condició sine qua non per ser un país innovador. Els innovadors que arriben a la universitat ajuden a fer-les millors.

Malauradament el nostre país té un sistema educatiu mediocre. Cert que Catalunya ha aconseguit que tothom vagi a l'escola. Estem en els primers llocs quantitativament parlant, però amb baixa qualitat.

Per accedir als graus en educació infantil i primària és necessari, des d'aquest curs, superar una prova d'aptitud personal, la PAP. Aquesta prova se supera amb l'obtenció d'una nota de 5 punts o més com a resultat de la mitjana dels exercicis de llengua catalana i de llengua castellana de les proves d'accés a la Universitat, les PAU, sempre que les notes d'aquests exercicis siguin com a mínim de 4 punts. Impressionant! Ara, que la cosa s'ha posat una mica més dura, per accedir a estudiar per mestre serà suficient obtenir un 4 de català o de castellà. Fins ara no calia tenir ni aquestes notes. I de càlcul?

Puc garantir que la universitat no compensa aquestes deficiències, no és la seva funció suplir els dèficits de l'educació prèvia. Podem, perfectament, tenir, i tenim, mestres que han accedit als estudis sense ser capaços d'escriure correctament en les llengües oficials. Ells que ensenyen a escriure! Ens lamentem que és un país que no parla idiomes. És un país que no sap llegir ni escriure correctament en la seva llengua, que encara és pitjor. La comprensió lingüística o la capacitat matemàtica que ens mostren les proves PISA són un desastre. Què passaria si es fessin unes proves tipus PISA als mestres? No formulo cap hipòtesi.

No destaco els mestres en una catàstrofe educativa general, segons els indicadors internacionals. Criticar les condicions necessàries per accedir al magisteri no és en cap cas una crítica a ells ni a la seva dedicació i vocació; ho és a un sistema que fa que l'accés es pugui fer en condicions insuficients. Sé que el govern és molt conscient d'això, però no ha estat fins fa poc que ha començat a actuar.

Fa una mica més d'un any es va llançar el programa de millora i innovació en la formació de mestres, que va promoure la posada en funcionament d'un doble grau en educació infantil i primària, més polivalent, i, posteriorment, va “endurir” amb les esmentades PAP les condicions d'accés als graus.

Fa molt poc el govern va crear un nou programa de formació permanent per al desenvolupament professional dels i les mestres d'educació infantil i primària i va nomenar un responsable. Encara no sé molt bé en què consistirà aquest programa, però l'experiència del seu director, Eduard Vallory, sis anys al capdavant de la Barcelona Graduate School of Economics, l'avalen. Si es posen els recursos mínims necessaris les coses podrien començar a canviar.