Gran angular

Maniobra de flanc de Draghi

El BCE fa una maniobra per fer sostenible el deute dels països i protegir l'euro

No hi ha prou confiança que el crèdit augmenti de manera significativa

El penúltim moviment de Mario Draghi per donar respiració assistida a la malmesa economia de la zona euro també pot ser vist com un altre pas per esvair qualsevol possibilitat que alguns socis de l'euro n'abandonin la comunitat.

Més enllà que aquests 60.000 milions d'euros al mes per comprar actius -bàsicament deute sobirà- serveixin per reescalfar l'economia i fer que un euro feble sigui la millor arma exportadora i que els mercats de valors continuïn creixent, del pla de Draghi en destaca l'enginyeria, perquè els estats amb deute excessiu en se'n puguin alleugerir la motxilla.

El macroeconomista Edward Hugh, quan li pregunten sobre el fet que, aparentment, l'estratègia Draghi no avança en la mutualització entre tots els estats de les possibles pèrdues d'aquesta gran operació d'excitació de l'economia –només un euro de cada cinc–, Hugh respon: “amb el que ha fet el BCE, resta garantida la pràctica invulnerabilitat de l'euro, ja que, a efectes pràctics, el deute dels països només es materialitza si sortissin de l'euro”. Argumenta: “el BCE esdevindrà propietari del deute dels estats, en un mecanisme en què el BCE compra el deute dels països a través de cada banc central, a tipus baixos, interessos que retornaran als governs ja que, al capdavall, els governs de la zona euro són accionistes del BCE.” És una solució que Draghi no només l'ha pensat per a Grècia sinó per a la hiperendeutada Itàlia (140% sobre PIB), Espanya i França. El deute existiria i seria tangible i pesant només fora del cordó de seguretat de la zona euro.

Una política fiscal Dissimulada.

Una altra jugada mestra de Draghi hauria estat depassar les funcions assignades al BCE que, recordem-ho, és tenir sota control la inflació, per tal de fer política fiscal real. Com explica Hugh, “el pla admet que el BCE pugui fer part de les compres d'actius a institucions europees, com ara el Banc Europeu d'Inversions (BEI) de manera que, de fet, serà el BCE el que finançarà els 350.000 milions d'inversions en infraestructures del pla Juncker.” Un BCE fent política fiscal seria del grat de tots els integrants de la zona euro, llevat d'Alemanya. Això sí, el somni del creixement, no l'hem d'exagerar: “Mai veurem creixements al 3%. Aquest 2,7% que ara veiem al Regne Unit, per exemple, té com a base una mini bombolla immobiliària, no és sostenible.” És clar que “com que no tindrem inflació en anys, es podrà allargar la compra de bons per anar consolidant una certa política fiscal.”

Amb el benentès que al PIB de la zona euro li està costant moltíssim de retornar a nivells de l'inici de la crisi (vegeu el gràfic adjunt), en algun angle del debat europeu han afirmat que més que 1,1 bilions d'aportació de líquid, hauria calgut anar pel dret i destinar la xifra a inversions concretes. En aquesta sentit, el professor de Finances d'Eada, Rafael Sambola, no s'està de dir que “aquests 1,1 bilions s'haurien d'haver convertit en inversió directa, tot repartint-los en funció del PIB i les necessitats de cada estat. Hauria estat un bon motor d'arrencada per a una reactivació efectiva de l'economia de la zona euro a partir de la inversió en infraestructures, innovació, recerca o formació.”

Per aquest expert en finances, no deixa de ser un clar motiu de preocupació que en aquesta macrooperació del BCE “ens tornem a valer, per assolir el creixement de l'economia, del palanquejament. És bo tornar a palanquejar-se després de tot el que ens va dur a la crisi?”

I, en tot cas, no acaba de veure clar que aquest palanquejament, tingui el tan delejat efecte benèfic en el crèdit que hauria d'ajudar les pimes a suportar els seus projectes. “A mitjan termini, el Quantitative Easing (QE) del BCE no tindrà efecte sobre les pimes. Parles amb els seus responsables i et diuen que estan carregant tipus del 5%, i això segurament no canviarà.” Potser sí que la gran empresa podrà negociar amb els bancs, que, com constata Sambola, ja està immersa en rondes de negociació per rebaixar què paga pel diner. A més, “a la pime també li costa de presentar projectes per al crèdit que es puguin considerar realment viables, ja que el mercat interior és limitat i només hi ha marge per a aquelles empreses que ja han reeixit en els mercats exteriors.”

On el seguit de mesures del BCE no genera dubtes és en les borses, que confien amb aquesta política de la porta sempre oberta. Com diu Victoria Torre, responsable d'Anàlisi i Producte de Selfbank, “la clau del missatge de Draghi és que deixa la porta oberta a l'ampliació del termini del programa de compra d'actius. I també deixa la porta oberta en el tipus de títols, que poden ser de diversa mena, si bé es començarà amb bons sobirans amb grau d'inversió, que es duran a terme en el mercat secundari.”

A Alemanya i els seus satèl·lits, la visió sobre la flexibilització quantitativa (QE) a l'europea no vol superar l'escepticisme. Dins dels contorns del mercat, Johannes Müller, director de la gestora Deutsche Asset & Wealth (filial del Deutsche Bank), sintetitza aquesta posició i estima: “la compra del BCE de bons no serà ni una panacea ni una força destructiva, és probable que el seu efecte positiu més durador provingui de la devaluació de l'euro, cosa que equival a un petit pla d'estímul.” Conclou, rotund: “l'impacte global del QE serà limitat.”

I com guanyaran diners, els bancs?

En aquest entorn de tipus baixos que, segons reconeixen en cercles financers, encara pot durar un parell d'anys, com podran fer negoci, els bancs? Edward Hugh creu que realment ho tindran complicat: “realment, no se sap com guanyaran diners, amb uns tipus tan baixos. Hauran de fer adquisicions fora de la zona euro, i també hauran de desplaçar la seva activitat creditícia.” Per la seva banda, Rafael Sambola deixa la qüestió a l'aire: “què passarà, amb els bancs, si han de fer crèdit a uns tipus tan baixos?” En canvi, caldrà veure si la més que previsible afluència massiva de diners a la renda variable no enfarfega. Hugh creu que ja s'entrelluca prou bé la tendència “d'asseguradores que se'n van fora dels bons per anar a la renda variable o al deute corporatiu”. En aquest sentit, Rafael Sambola observa: “Tots els fons d'inversió de renda fixa aniran cap a la renda variable, i potser al deute corporatiu d'alt risc, i això podria plantejar algun problema si els tipus baixen per un excés de demanda i els inversors demanen desinvertir i no hi ha prou líquid.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.