L'estiu que aca­bem ha estat el més mas­siu de la nos­tra història: una pro­porció inu­si­tada del turisme euro­peu i glo­bal ha vin­gut a parar a casa nos­tra, no només atret per la nos­tra oferta turística, sinó també per evi­tar altres llocs actu­al­ment con­flic­tius. A curt ter­mini aquest fet anima l'eco­no­mia i alleuja la greu crisi d'atur que patim, tot i que ja hem vist que l'efecte és real­ment molt poc dura­dor: en aca­bar l'agost han aca­bat també gran part dels con­trac­tes de ser­veis vin­cu­lats exclu­si­va­ment a la tem­po­rada turística i torna l'atur. Cal pen­sar que pro­ba­ble­ment l'any que ve Cata­lu­nya i Espa­nya encara con­ti­nu­a­ran regis­trant rècords de visi­tants i com a bene­fici col·late­ral sem­bla que aquesta expec­ta­tiva també anima a curt ter­mini la revi­fada del sec­tor immo­bi­li­ari. Però cal tenir pre­sent que aquesta situ­ació no durarà per sem­pre, i cal començar a enten­dre com a senyals d'alarma no només les mani­fes­ta­ci­ons d'inco­mo­di­tat de molts sec­tors soci­als res­pecte al turisme, sinó l'opinió dels matei­xos turis­tes, en les enques­tes que s'han fet aquest estiu, dient que la ciu­tat de Bar­ce­lona comença a estar mas­si­fi­cada i ser exces­si­va­ment cara. En poques parau­les, mal­grat que el turisme hagi sig­ni­fi­cat un cert pal·lia­tiu tem­po­ral per a la crisi econòmica, no ens podem con­for­mar amb aquesta acti­vi­tat com a únic suport a llarg ter­mini. En aquest sen­tit les incer­te­ses polítiques tant a àmbit de la Gene­ra­li­tat com a àmbit esta­tal són una mala notícia per a sec­tors que hau­rien de ser el nos­tre pla per gene­rar una eco­no­mia esta­ble en el futur: la recerca, l'edu­cació dels nos­tres joves, i les indústries en gene­ral que neces­si­ten una certa esta­bi­li­tat política per poder por­tar a terme els seus plans de crei­xe­ment. Seria fona­men­tal, tant per a Cata­lu­nya com per a Espa­nya, que les dife­rents opci­ons polítiques pogues­sin dei­xar de banda tem­po­ral­ment la contínua dialèctica con­flic­tiva i inten­tar acor­dar plans estratègics per a aquests temes fona­men­tals. Però des del 2008 sem­bla que l'única idea política que ente­nen tots ple­gats és atiar el con­flicte en bene­fici propi. Pel que sem­bla, en aquest sen­tit, la crisi no ha aca­bat.