L'estiu que acabem ha estat el més massiu de la nostra història: una proporció inusitada del turisme europeu i global ha vingut a parar a casa nostra, no només atret per la nostra oferta turística, sinó també per evitar altres llocs actualment conflictius. A curt termini aquest fet anima l'economia i alleuja la greu crisi d'atur que patim, tot i que ja hem vist que l'efecte és realment molt poc durador: en acabar l'agost han acabat també gran part dels contractes de serveis vinculats exclusivament a la temporada turística i torna l'atur. Cal pensar que probablement l'any que ve Catalunya i Espanya encara continuaran registrant rècords de visitants i com a benefici col·lateral sembla que aquesta expectativa també anima a curt termini la revifada del sector immobiliari. Però cal tenir present que aquesta situació no durarà per sempre, i cal començar a entendre com a senyals d'alarma no només les manifestacions d'incomoditat de molts sectors socials respecte al turisme, sinó l'opinió dels mateixos turistes, en les enquestes que s'han fet aquest estiu, dient que la ciutat de Barcelona comença a estar massificada i ser excessivament cara. En poques paraules, malgrat que el turisme hagi significat un cert pal·liatiu temporal per a la crisi econòmica, no ens podem conformar amb aquesta activitat com a únic suport a llarg termini. En aquest sentit les incerteses polítiques tant a àmbit de la Generalitat com a àmbit estatal són una mala notícia per a sectors que haurien de ser el nostre pla per generar una economia estable en el futur: la recerca, l'educació dels nostres joves, i les indústries en general que necessiten una certa estabilitat política per poder portar a terme els seus plans de creixement. Seria fonamental, tant per a Catalunya com per a Espanya, que les diferents opcions polítiques poguessin deixar de banda temporalment la contínua dialèctica conflictiva i intentar acordar plans estratègics per a aquests temes fonamentals. Però des del 2008 sembla que l'única idea política que entenen tots plegats és atiar el conflicte en benefici propi. Pel que sembla, en aquest sentit, la crisi no ha acabat.