–«Sem­pre val més que et reco­ne­guin la feina abans de morir que no pas després. Però la veri­tat és que trobo que són massa pre­mis, i que a vega­des els pre­mis tenen un punt de moda. Però vaja...»

–«No és que als nens no els agra­din. És als adults, que no els agra­den. Els nens imi­ten. I aquest desa­mor a les matemàtiques el trans­met la mateixa soci­e­tat. És una espina que duem al cor tots els qui ens hi dedi­quem.»

–«(...) Segu­ra­ment. Però no és culpa només dels pro­fes­sors, o dels alum­nes. És la mateixa soci­e­tat. Com que a mi m'agra­den molt, no entenc com les matemàtiques no poden agra­dar.»

–«Sap qui ho diu això? Els polítics! I jo dels polítics no en vull fer cap comen­tari. Cap ni un. No en vull ni par­lar.»

–«Que estem a la cua... pot­ser sí. Ja m'ho crec... Però no n'hi ha prou de dir-ho.»

–«Que cal accep­tar d'una punye­tera vegada que les matemàtiques són abs­trac­tes. Els números i les seves rela­ci­ons són abs­trac­tes, i això no s'acaba d'accep­tar. Els mes­tres volen coses con­cre­tes. I és cert, els nens han d'uti­lit­zar coses con­cre­tes, sobre­tot en els pri­mers anys, quan encara no tenen pen­sa­ment abs­tracte. Però cal que con­du­ei­xin al pen­sa­ment abs­tracte.»

–«I és cert. Ningú dubta del seu ús con­cret. Però són símbols, que ser­vei­xen per fer anar el cap, per tre­ba­llar el pen­sa­ment abs­tracte.»

–«En con­tra, no. Hi estic súper en con­tra! Omplir fit­xes i voler veure números escrits és una xim­ple­ria. La gent fa un paral·lelisme amb la llen­gua i diu: aquest nen ja sap escriure el seu nom. Però això no passa amb els números. Escriure'ls no vol dir enten­dre'ls. Perquè les estruc­tu­res men­tals lingüísti­ques es desen­vo­lu­pen molt abans que les numèriques.»

–«Sobre­tot perquè els pares esti­guin con­tents.»

–«Sí. Però un joc enca­mi­nat a apren­dre, no pas només per jugar.»

–«Pot­ser de la soci­e­tat mateixa. Les fit­xes, per exem­ple, per què les fan? Les fabrica una edi­to­rial. Vostè creu que una edi­to­rial el que pretén fent les fit­xes és ense­nyar millor? No. El que pretén és ven­dre, gua­nyar diners. I ja som al cap del car­rer. El mal de mol­tes coses de la nos­tra soci­e­tat és l'afany exa­ge­rat de gua­nyar diners. L'edi­to­rial gua­nya diners, i als mes­tres els va bé perquè es dei­xen ensa­bo­nar per l'edi­to­rial i, no ens enga­nyem, perquè a vega­des també van una mica deso­ri­en­tats. Van deso­ri­en­tats perquè l'admi­nis­tració no els faci­lita la feina; per l'exigència dels pares, i pels polítics, la majo­ria dels quals no saben el que tenen entre mans.»

–«Lla­vors el mes­tre fa el que pot, i sovint el que li és més còmode.»

–«No, no. Si fos pes­si­mista jo ja hau­ria ple­gat. Jo estic con­vençuda que, en el fons del fons, el món va enda­vant. I el que hem de fer és posar-hi la nos­tra espurna. Jo hi crec, en la nos­tra espurna.»

–«La soci­e­tat, per defi­nició, ja és pro­tec­tora. I tots esti­mem els nos­tres fills, només fal­ta­ria! Però con­fo­nem les coses. I molts pares es pen­sen que l'esforç els per­ju­dica, i no és cert. Exi­gint-los un esforç els fem un gran bé. La soci­e­tat del benes­tar peca d'entro­nit­zar el diner i de no reconèixer l'esforç.»

–«N'hi ha un en què sí. L'esforç físic en l'esport, la soci­e­tat el reco­neix. Si sóc fut­bo­lista o atleta m'he d'esforçar molt: em lle­varé aviat, i m'entre­naré hores i hores. I jo em pre­gunto: i per què no fem una mica d'atle­tisme men­tal, a veure si poten­ciem la part men­tal de la per­sona. Per què hem d'entre­nar el nos­tre físic i no la nos­tra ment? I aquí, no en dubti, les matemàtiques hi aju­den.»