El cost del ‘Brexit'
El 2017 es compliran 60 anys de la creació de la Comunitat Europea antecessora de la que des del Tractat de Maastricht del 1992 és la Unió Europea i es compliran també els 80 anys de la posada en marxa del Pla Marshall pel qual els nord-americans van impulsar l'ajuda a l'Europa destruïda per la Segona Guerra Mundial i que va donar pas a la creació de l'Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE) antecessora de l'actual Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE).
El 2017 hauria de ser, per tot això, un any de celebracions però els moviments populistes antieuropeus, el malson de l'eventual sortida del Regne Unit del grup dels 28 membres de la UE i l'arribada de Donald Trump al poder a partir de gener del 2018 estan donant un to trist a aquestes celebracions.
Però per Europa, la pitjor notícia en aquest 60è aniversari de la seva fundació és que el Regne Unit vol deixar de formar part de la UE a la qual va entrar el 1973 i amb la qual no sempre ha mantingut una relació de tranquil·litat, perquè ja al 1974 el seu premier laborista Harold Wilson va convocar un referèndum per veure si els britànics volien quedar-se a la Comunitat a la qual feia poc havien ingressat. A més, durant els anys de la Sra. Thatcher, van veure negociacions gairebé constants per reduir la contribució britànica al pressupost europeu i quan Tony Blair es va allotjar al número 10 de Downing Street ni es va entrar a la zona euro ni a Schengen. El Regne Unit va imposar, endemés, limitacions a la nonada Constitució Europea i al posterior Tractat de Lisboa.
Per tot això, es pot dir que el Regne unit s'ha integrat a la UE a una segona velocitat sense col·laborar gaire perquè la UE aprofundís en la seva integració, tot i la gran qualitat del seu funcionariat, però mai no s'havia esperat que un dia el Regne Unit pogués acollir-se a l'article 50 del Tractat de Lisboa que ell va fer introduir en la seva redacció i per la qual un estat membre pot demanar negociar sortir del grup.
Antieuropeistes.
El final del referèndum del 23 de juny d'enguany és conegut: el 52% dels votants van ser enganyats pels antieuropeistes capitanejats per l'alcalde de Londres Boris Johnson i per l'eurodiputat d'UKIP Nigel Farage i pels tabloids britànics i per les cadenes d'informació més populistes que van cantar les “excel·lències” d'“independitzar-se” de la UE, amb mentides que un cop assolit el resultat del referèndum van reconèixer que no eren veritat.
El xoc borsari inicial en veure els problemes per la City va ser brutal i després el Banc d'Anglaterra ha hagut de rebaixar els tipus de interès i llançar-se a posar mesures reactivadores per evitar que l'economia britànica caigués en un autèntic pou. La depreciació de la lliura esterlina derivada d'això ha fet que els britànics siguin ara més pobres i que les perspectives de millora no es vegin.
El mateix canceller del Tresor, en presentar fa unes setmanes el pressupost ha reconegut que “l'aventura independentista respecte a la UE” suposarà a l'economia britànica un cost d'uns 150.000 milions de lliures.
Veient els costos de l'aventura independentista, al Regne Unit s'ha produït un moviment contrari a que el govern de la primera ministra Theresa May arribi a presentar a Brussel·les la sol·licitud de sortida de la UE al·legant que haurà de ser el Parlament de Westminster el que decideixi si cal demanar la sortida malgrat el resultat del referèndum consultiu. Al Parlament, per cert, guanya l'opció de no demanar la sortida tot i el resultat del referèndum que s'opina que es va fer sense una anàlisi serena de la situació i moltes mentides sobre els suposats i inventats avantatges dels antieuropeistes de deixar de formar part de la UE.
Caldrà veure com s'acaba el ‘Brexit', ja que alguns comencen a pensar que no s'arribarà a produir a causa de la frivolitat en què s'ha actuat per una decisió de tanta transcendència econòmica, política i fins i tot històrica.
