DE MEMÒRIA
La xarxa elèctrica (1933)
Fins al 1960 no hi ha llicenciats en ciències econòmiques. Abans, doncs, la literatura econòmica que generen els economistes era produïda per llicenciats en dret, enginyers, professors mercantils, periodistes, empresaris, banquers, etc. No ha de sorprendre que els autors d'un llibre monumental, La industria eléctrica en España (Barcelona, 1933), siguin un llicenciat en dret, Francesc Vidal Burdils, i un enginyer industrial, Francesc F. Sintes Olives. Tots dos nascuts a les Illes Balears. I, tots dos, amb una obra molt interessant. Vidal Burdils, que, al 1928, havia estat el primer director de la revista La Nostra Terra, va publicar, al 1936, dins del volum Mallorca, un assaig titulat “Vitalitat econòmica” que dona una molt interessant visió de conjunt de l'economia de l'illa. Sintes Olives serà un dels molts economistes catalans exiliats, i, des de 1943, publicarà papers sobre 50 anys d'electricitat a l'economia de la República Argentina.
El llibre de 1933 presenta les realitats elèctriques de l'Estat espanyol de 1933 i s'acara a algun dels grans problemes del moment. Els arguments que utilitzen els seus autors són, ho veurem tot seguit, perfectament entenedors al segle XXI.
Un dels grans temes era –és, encara- el de definir quin ha de ser el paper del sector públic en relació amb la producció i distribució d'energia hidràulica, i, alhora, amb els seus usos presents i potencials. L'electricitat és una forma d'energia que no es pot conservar (per bé que, en certa manera, els embassaments hidroelèctrics són energia potencial) i que és molt car –però imprescindible- transportar (per cable) a llarga distància. La doble qüestió de la tutela de la producció i de la propietat de les xarxes elèctriques d'alta tensió esdevé, doncs, una qüestió central. Al 1933, es podia escriure, com ho fan Vidal Burdils i Sintes Olives, que: “el día, que no parece lejano, que las regiones tengan una personalidad reconocida por el poder central que las caracterice, el problema de la nacionalización, el de la intervención del Estado ... se resolverá, como quien dice, por si solo, pues a nadie puede escapar que los poderes regionales poseen resortes más eficaces y más directos que el centro”. La proposta és, doncs, la de la creació de xarxes elèctriques regionals, tal com, a l'Estat espanyol de 1933, ja comencen a configurar-se: “en España existen ya diferentes regiones como la catalana, la vasca, la valenciana y la andaluza dónde las interconexiones e intercambios de energía vienen realizándose con positivo éxito entre varias compañías”. El model és el dels EUA, on són els diferents estats –i no Washington- els que tutelen les companyies productores d'electricitat. A Espanya, l'equivalent dels estats dels EUA són les regions autònomes. En cap cas l'Estat espanyol hauria de donar impuls a la creació d'una xarxa elèctrica única nacional/estatal. Car els consums eren molt baixos: uns 125 kw/h el 1930. I a Catalunya uns 300. De manera que “son muchas las regiones donde las líneas apenas trabajarían, no obstante ocasionarían los mismos gastos”. En canvi, a Catalunya, “de acuerdo con las facultades que se confieren a la región autónoma por el Estado, se podrá proceder a la realización de un plan general de electrificación”. Electrificació rural, ferroviària i, sobretot, domèstica. Al 2016, el govern central ha actuat contra la llei de pobresa energètica del Parlament català.
Vidal Burdils i Mallorca
Segons Francesc Vidal i Burdils, al 1936 es podia afirmar que Mallorca és una “illa d'or per la riquesa dels seus conreus i, així mateix, per la seva activitat industrial”. Així, “l'ametlla de Mallorca és exportada principalment a Anglaterra, França, Bèlgica, Amèrica del Nord i Països Escandinaus”. En valor, uns 30 milions de pessetes. (Segons C. Pi Sunyer, les importants exportacions catalanes d'ametlles eren de 22 milions). La indústria (calçat, vidre, perles, confecció, turística) també era important.
