S'enfronta a la mateixa cruïlla que ja tenia fa deu anys però que la crisi va emmascarar. Després de l'acord de Doha, en què es van eliminar els aranzels, els avantatges competitius que tenien els nostres sectors tradicionals com el del tèxtil, el calcer i dels mobles, van desaparèixer. Fins aleshores les nostres empreses competien de manera internacional, bàsicament pel preu. Ara tenim sectors tradicionals poc intensius en tecnologia, i en coneixement i una productivitat molt baixa. A més,

el 99% d'empreses valencianes són de dimensions molt reduïdes.

No tindre institucions financeres pròpies és un handicap més. El fet que els centres de decisió de les entitats financeres s'hagen desplaçat lluny de València fa que les polítiques no estiguen tan alineades a les necessitats i les particularitats del territori. I no només en aquest aspecte, en un any, tota l'obra social de la CAM, per exemple, va desaparèixer i els més de 15 milions de pressupost dedicats a residències de la tercera edat, associacions d'assistència, cultura, etc. es van esfumar. Era una inversió que a més de l'efecte que té en benestar social, en té econòmic.

El nostre dèficit d'infraestructures encara és superior al de Catalunya. Els aeroports de València i Alacant són rendibles, però satèl·lit del de Madrid. No tenim ample europeu ni connexió ferroviària amb Europa. El fet d'haver de fer el transport de mercaderies per carretera encareix més el producte i té més impacte ecològic. La part bona d'aquest panorama és que ha generat consens a l'hora de reivindicar el corredor mediterrani.

En els últims anys hi ha hagut un canvi substancial. Empreses com Ford, Basf, o les taulelleres, l'associació valenciana d'empresaris presidida per l'expresident del Real Madrid, Vicente Boluda, la patronal Cierval i tots els partits polítics estan reclamant el corredor. Igual que ocorre en el finançament, hi ha un consens social molt ample. Els catalans es queixen d'infrafinançament però nosaltres encara estem pitjor. Som l'únic territori amb una renda per càpita per sota de la mitjana que paguem més a l'Estat.

Sí, tenim un teixit industrial tradicional que parteixen d'uns coneixements i que tenen més capacitat per reorientar-se que si començaren de zero. I així, febleses com la reduïda dimensió es resolen amb més participació en clústers. El sector tèxtil, per exemple, l'any 2015 va augmentar el nombre d'empleats.

Afortunadament, la política no pot condicionar-ho tot, el País Valencià és el principal client comercial i proveïdor de Catalunya i a l'inrevés. Com ja deia Romà Perpinyà, director del Centre d'Estudis Autonòmics Valencians, València necessita Catalunya i Catalunya, València, i així continuem quasi un segle després. Si la relació proveïdor -client és d'aquesta manera amb les noves complicitats polítiques que poden donar-se amb l'obertura i l'acord, només pot generar que beneficis mutus. Tot i així, eixa relació ha canviat, fa 40 anys érem economies complementàries, ara eixa complementarietat s'ha reduït i som cada vegada més paregudes Són economies que han de coompetir, un verb que ve de la suma de cooperar i competir i que ésimprescindible perquè puguen subsistir dos països xicotets.

L'ètica empresarial no és un invent d'ara, però cal insistir perquè és cert que tenim l'aeroport de Castelló i Enrique Ortiz, però no seria just posar-nos a tots en el mateix sac. També tenim el Tribunal de les Aigües, un teixit cooperatiu potent i a més dos de les cinc primeres empreses són cooperatives. Per mi, l'ètica i l'economia social és una qüestió de gestió.