Les gene­ra­ci­ons d'avui neces­si­ten índexs supe­ri­ors d'edu­cació com­pa­rats amb els que s'exi­gien a mit­jans del segle XX. Així com abans es posava més l'èmfasi en una edu­cació cen­trada en el conei­xe­ment, avui en dia són les com­petències, i espe­ci­al­ment aque­lles que es con­si­dera que estan més vin­cu­la­des al tre­ball en equip, la cre­a­ti­vi­tat i la reso­lució de pro­ble­mes.

Les dues coses estan ínti­ma­ment lli­ga­des, no es pot pen­sar que el sis­tema edu­ca­tiu hagi d'obeir els dic­tats de l'eco­no­mia, perquè com hem vist des del 2008 s'escapa del con­trol de la ciu­ta­da­nia, però també seria una mica ingenu creure que només l'edu­cació gene­rarà de per si llocs de tre­ball i benes­tar a les per­so­nes. L'edu­cació és per damunt de tot una opor­tu­ni­tat per desen­vo­lu­par les capa­ci­tats per­so­nals, però entre mol­tes altres coses ha d'ofe­rir una porta amb el mer­cat labo­ral. L'edu­cació és l'adqui­sició d'uns deter­mi­nats valors i una bona edu­cació ha de per­me­tre deci­dir quin model econòmic volen i que no deci­dei­xin per ells.

A poc a poc el sis­tema es va ali­ne­ant molt més en la defi­nició de les com­petències i hi ha cada cop més meca­nis­mes d'ava­lu­ació d'aques­tes. Tot i així, encara queda molt camí per recórrer. Si real­ment volem fer una aposta per les com­petències més ela­bo­ra­des cal un esforç de rede­fi­nició. Ara bé, no podem obli­dar que exis­teix encara un pro­blema d'equi­tat, típic de pro­ces­sos de trans­for­mació de les eco­no­mies en conei­xe­ment, i és que hi ha molta gent que es queda enrere.

Alguns neces­si­ten polítiques específiques. És un tema extre­ma­da­ment impor­tant pel fet que exis­tei­xen xar­xes dife­ren­ci­a­des que ate­nen pobla­ci­ons dife­rents. Cor­rem el risc que algu­nes esco­les puguin anar més ràpida­ment cap a la pre­pa­ració envers aques­tes neces­si­tats de les noves eco­no­mies. Calen polítiques públi­ques adreçades a garan­tir que no es pro­du­eixi una segre­gació en raó de l'escola a què s'assis­teix.

La inno­vació edu­ca­tiva no necessària­ment està pen­dent de l'assig­nació pres­su­postària, sinó que ha d'estar vin­cu­lada a la capa­ci­tat dels cen­tres de ges­ti­o­nar els pres­su­pos­tos dels fons que se'ls ator­guen. En un sis­tema sufi­ci­ent­ment madur com el nos­tre l'auto­no­mia del cen­tre hau­ria de ser la palanca de canvi que el sis­tema neces­sita. Però a més, si volem pro­po­sar una edu­cació més bona no tenim res millor que començar a millo­rar les capa­ci­tats i les con­di­ci­ons dels nos­tres docents.

Neces­si­tem meca­nis­mes mul­ti­di­rec­ci­o­nals per a l'ava­lu­ació del pro­fes­so­rat, que sigui una qüestió vol­guda pels pro­fes­sors i sen­tida com quel­com que té lloc en els paràmetres de la pro­fessió. Les esco­les han de ser meca­nis­mes d'apre­nen­tatge, i esta­blir el que s'ano­mena lide­ratge pedagògic, és a dir, la capa­ci­tat interna de les pròpies esco­les per com­por­tar-se com orga­nit­za­ci­ons que apre­nen. A cap pro­fes­si­o­nal ens agrada que ens avaluïn exter­na­ment, però si a qui ho fa li reco­nei­xem l'auto­ri­tat per fer-ho és més ben rebut.

En altres països el que es fa és reconèixer que són bons docents en el seu nivell i donar-los incen­tius perquè es que­din a la primària. No podem dei­xar que mar­xin.