Aquest és el títol original de la novel·la, publicada l'any 68 en què es va basar la pel·lícula Blade Runner del 1982, on es discuteixen els límits de la humanitat i de la intel·ligència artificial, així com el paper dels robots. El tema és permanent actualitat, ara més que mai, ja que acabem de viure el Mobile World Congress i hem estat immersos en les darreres notícies sobre superordinadors quàntics que vindran aviat. El cas és que no deixa de ser interessant les aplicacions que imaginem per a aquests prodigis de la tecnologia de potència de càlcul descomunal: des de jugar al pòquer a cuidar les iaies o escriure contes i poemes. Considerant la quantitat de problemes molt més greus que tenim i que no sabem solucionar, que demanem segons què als superordinadors sembla una broma molt pròpia de la nostra intel·ligència humana. Per exemple podríem aplicar la intel·ligència artificial a fer una predicció acurada de l'abast, evolució i efectes de l'escalfament global, de tal manera que no haguéssim de deixar la interpretació d'un fenomen natural a polítics infames que amb prou feines poden triar de quin color s'han de tenyir els cabells. Fet això també podríem intentar que la màquina donés solucions viables que permetessin un bon control de les emissions sense afectar greument el progrés de les diferents economies dels països. Seguidament li podríem demanar a l'ordinador que proposés solucions raonables a tants problemes que per a nosaltres van més enllà de la raó: des de tots els conflictes armats que pateixen tantes persones del planeta com la millor distribució dels béns que permetin eliminar l'exclusió social sense eliminar de manera irreparable els incentius de millora que motiven les persones i al final repercuteixen en l'avenç de la societat. En un terreny més proper, podríem pujar al cotxe (o al metro o al bus) al matí i confiar que el sistema guiés cada un dels vehicles fins arribar a la seva destinació, en el temps més raonable possible i amb les mínimes emissions. I en definitiva, la intel·ligència artificial podria fer-nos el sopar mentre nosaltres ens dediquem a coses infinitament més trivials i per a nosaltres més interessants, com seria cuidar les nostres àvies, escriure poemes a les nostres parelles i jugar al pòquer amb els amics.