“Els directius han de dedicar més temps a l'antropologia i menys a l'Excel”

Javier Fernández Aguado, direc­tor de la Càtedra de Mana­ge­ment Fun­dació Bancària La Caixa a l'IE Busi­ness School acaba de publi­car un nou lli­bre en què fa un repàs històric de l'estat de la direcció durant el comu­nisme. Ja ho va fer de les civi­lit­za­ci­ons d'Egipte, Grècia i Roma i del Ter­cer Reich.

Començo a escriure els lli­bres perquè m'adono que plan­te­gem com a inno­va­do­res mol­tes qüesti­ons de direcció i ja es feien ser­vir a Egipte.

Un és l'afany d'alguns direc­tius per fer creure que les orga­nit­za­ci­ons depe­nen només d'ells. Ramsès II, de la 19a dinas­tia egípcia, en la bata­lla de l'any 1264 aC, es va atri­buir a la seva per­sona la victòria. Exac­ta­ment el mateix que passa en la manca d'humi­li­tat en deter­mi­nats direc­tius. Un altre exem­ple és la figura de la dona en el govern, en el cas d'Egipte hi havia una mena d'hipo­cre­sia social, perquè es van res­pec­tar les poques fara­o­nes que exis­tien, però havien de fun­ci­o­nar i fins i tot dis­fres­sar-se com homes. Així mateix, quan avui es parla de la fuga de cer­vells, es viu com un drama col·lec­tiu, però ha pas­sat sem­pre. A Egipte ja va suc­ceir en el segon període inter­medi, hi va haver molts arte­sans que van mar­xar per poder sobre­viure a altres països, a la tor­nada d'aquests van cons­truir obres d'art com el tem­ple Abu Sim­bel.

Doncs sí, els cicles es repe­tei­xen com una mena de moll, encara que el que marca la diferència és la pro­fun­di­tat i la distància entre totes les eta­pes històriques. Per això, la història no ser­veix per a res però qui no sap història no sap res.

Jo diria que del pri­mer segle de vida dels tem­plers. És una orga­nit­zació que viu amb gran il·lusió col·lec­tiva i dedi­cada al ser­vei dels ciu­ta­dans, que a més acon­se­gueix resul­tats econòmics perquè se'ls reco­neix la seva feina d'ajut als pele­grins euro­peus i reben mol­tes dona­ci­ons econòmiques. De fet, són els cons­truc­tors de la base de la banca i els cre­a­dors de la lle­tra de canvi. Puc asse­gu­rar que hi ha mol­tes orga­nit­za­ci­ons en el pre­sent que han acon­se­guit aquest equi­li­bri harmònic dels tem­plers. Que són capa­ces de trans­me­tre il·lusió i moti­vació entre les per­so­nes que en for­men part.

La història ens demos­tra que les orga­nit­za­ci­ons que són sos­te­ni­bles són aque­lles que han posat en el cen­tre la per­sona. Que, si és només un meca­nisme d'acon­se­guir resul­tats econòmics, està abo­cada al fracàs. A més, demos­tra res­pecte per l'entorn en què es desen­vo­lupa. Així mateix, aposta per una direcció basada en els hàbits i no en les ame­na­ces. Així ha estat en qual­se­vol etapa històrica. Per això crec que els direc­tius han de dedi­car més temps a l'antro­po­lo­gia i menys a l'Excel, i als aspec­tes finan­cers de l'orga­nit­zació.

És una direcció il·lusi­o­nant con­cep­tu­al­ment, pro­posa una soci­e­tat més justa, unes orga­nit­za­ci­ons que teòrica­ment estan més bol­ca­des a les per­so­nes, i per tant tras­llada l'entu­si­asme. Hi hala'spi­ració de fer una soci­e­tat millor, una soci­e­tat més justa. En aquest sen­tit el direc­tiu, que ha de ser un sem­bra­dor d'il·lusi­ons, pot beure d'aquest tarannà. Ara bé, el pro­blema és que la història ens mos­tra que l'apli­cació d'aquests valors va fer fallida.

No és gens reco­ma­na­ble la inco­herència abso­luta d'aquesta etapa. Una cosa era el que pre­go­na­ven i el que real­ment por­ta­ven a la pràctica. En el capítol que dedico a Lenin s'evi­den­cia com feia el con­trari del que deia. Són molt bons denun­ci­ant però molt dolents implan­tant perquè aca­ben subs­ti­tuint una dic­ta­dura per l'altra. En aquest sen­tit, després d'haver estu­diat la direcció del Ter­cer Reich, puc afir­mar que són el mateix. I encara n'hi ha més, Hit­ler va arri­bar a afir­mar que ell era la màxima apli­cació del mar­xisme.

Efec­ti­va­ment, les orga­nit­za­ci­ons que uti­lit­zen una excusa per asso­lir objec­tius per­ni­ci­o­sos estan abo­ca­des al fracàs. En el nazisme s'excu­sa­ven en la defensa del poble, i en el comu­nisme, en la del pro­le­ta­riat. En el fons, defen­sa­ven els seus pro­pis interes­sos, i així s'entén com Hit­ler, Sta­lin i Lenin van morir mili­o­na­ris i van des­truir els valors econòmics ante­ri­ors